No fa gaire, en una entrevista, una autora catalana que escriu indistintament en català i en espanyol comentava que per a moltíssima gent la literatura catalana i la tabarra són sinònims. I ho fonamentava d'aquesta manera:

"Jo he sentit dir fins i tot a editors i autors catalans que no llegien autors catalans. [...] En aquest país hem barrejat massa la llengua i la literatura, i la gent està farta de la normalització lingüística. Per a un escriptor és un corpiño! Vull dir que no està bé que en català tot sigui incorrecte. Jo, en castellà, no he passat pels correctors lingüístics que he de passar en català. [...] Vull escriure en el català que parlo, no vull recuperar un català que no he parlat mai".

Doncs be, jo, com a autor, no comparteixo aquesta argumentació i n'exposaré les raons. En primer lloc, em sobta força la contradicció entre no llegir mai una literatura concreta i, tanmateix, tenir-ne una opinió. Sí, ja sabem que la ignorància és molt agosarada i que en aquesta vida hi ha d'haver de tot. Però em sembla d'una ingenuïtat gairebé entendridora que aquestes persones no s'adonin que se'ls veu el llautó quan desacrediten allò que desconeixen. Fa de mal dir, per exemple, que no sabem un borrall de literatura basca o de cinema italià, és clar que sí. Però si hi afegim que la literatura basca o el cinema italià són avorrits i de rang menor ja no ens cal patir. Qui voldria perdre el temps llegint llibres o mirant pel·lícules que no puntuen socialment, tenint a l'abast literatures i cinematografies de rang superior? No haver llegit el darrer llibre de Paul Auster o de Siri Hustvedt, posem per cas, ens fa sentir ridículs i ignorants, però no haver llegit res de Jaume Cabré o de Carme Riera no ens fa ni fred ni calor. Hom dirà que això no es deu a cap prejudici vers la llengua o la literatura catalanes, simplement és una qüestió de noms. És a dir, que llegim Paul Auster o Siri Hustvedt no pas perquè siguin nord-americans sinó perquè són molt bons escriptors. Molt bé, d'acord. Significa, això, per tant, que Jaume Cabré i Carme Riera no en són, de bons? És una pregunta pertinent, perquè si convenim que "no, no, i ara! Cabré i Riera també són molt bons", com s'explica que la lectura dels primers puntuï socialment i la dels segons no?

Doncs els autors catalans no puntuen perquè l'arrel del problema no és literària, és política. No cal dir que els dependentistes s'esveren d'allò més quan senten això. De fet, s'esveren sempre que senten la paraula independència associada a Catalunya. És el que correspon a algú que té la cua de palla. Però la progressiva transformació del català en un patuès de l'espanyol és una conseqüència directa de la subordinació política del nostre país a Espanya. Quan no tens Estat propi no existeixes. Ets només, en el millor dels casos, un subsistema d'una identitat superior. I això no sols no té cap prestigi, sinó que, per si fos poc, tothom s'hi veu amb cor de menystenir-ho. Allò que de debò fa jove, modern, progre i cosmopolita és parlar i escriure en catanyol. Oh, quin èxtasi! "¿Así ustedes hablan una lengua indígena?", li van preguntar un dia a l'esmentada escriptora. I és que la lengua indígena és aquella que no cal aprendre ni esforçar-se a escriure bé, perquè no puntua. L'espanyol sí que puntua, però el català no. Ni tan sols als Països Catalans. I quan una llengua no puntua ni tan sols a casa seva és que ja n'hi ha una altra que ocupa el seu lloc.

Arribats aquí, són comprensibles els tòpics que diuen que la llengua està polititzada, que la normalització lingüística és un corpiño –dir-ne cosset seria massa indígena–, que en català tot és incorrecte i que hi ha massa correctors. També hi podrien afegir –alguns ja ho fan– que preocupar-se per la llengua catalana és propi d'autors nacionalistes. Com si l'estat de prostració en què es troba fos fruit d'una evolució natural i no pas la conseqüència d'una ignorància imposada.

No cal dir que darrere de tots aquests tòpics sobre el català hi ha molta autodefensa i molt poca reflexió. Autodefensa per no haver de reconèixer la manca d'esforç per dominar la llengua pròpia del país i poca reflexió sobre les raons per les quals, trenta-sis anys després de la mort d'en Franco, la llengua no està normalitzada. Només cal veure com parlen o escriuen molts d'aquells que ja han estat escolaritzats en català. "Et fan avorrir el català", em deia una dona catalana que volia entrar a treballar en un ajuntament i no tenia el nivell C. Ni li passava pel cap que si no li demanaven el C d'espanyol era perquè la imposició de saber-lo ha estat tan reeixida que és pràcticament impossible trobar un català del sud que no el sàpiga. Tampoc no s'havia adonat que ella mateixa era un magnífic exemple de dos fets objectius: un, el procés inexorable de substitució de la llengua catalana per l'espanyola; i l'altre, l'èxit de la rentada de cervell que ens han practicat. A partir d'aquí és molt normal que tinguem la sensació que en català "tot és incorrecte". És clar, tot és incorrecte quan condueixes sense saber el codi de circulació, quan seus al piano i en desconeixes les notes o quan parles una llengua com si fos una altra. Llavors pots fer dues coses, o aprendre allò que no saps o blasmar l'excés de senyals de trànsit, de notes musicals i de normes lingüístiques. Per tant, per què escriure en català, podent escriure en catanyol, oi? El català és un corpiño, el catanyol la llibertat.

"La meva generació, si ho vol, té dret a anar per un altre camí", diu l'escriptora. I té raó. Però només en part. Altrament estaríem parlant d'una generació eximida de responsabilitats amb relació a la llengua, i és obvi que, en aquest cas, el terme generació és un mecanisme d'empara. No hi ha res com col·lectivitzar una mancança personal per no haver-se'n d'avergonyir. És la praxi del mandrós: traça una ratlla allà on arriba el seu nivell i menysté tot allò que el supera. Potser per això crida l'atenció quan reivindica el dret a trencar la llengua que mai no s'ha molestat a dominar. Crida l'atenció perquè, revelant-se com un conformista que accepta l'espanyolització de la llengua catalana, es revela també com un conservador de primera magnitud. I, francament, hi ha poques coses en aquesta vida que siguin més involutives que un conservador.

Lletres, núm. 48, abril-maig 2011