Em sembla que no som gaire conscients de la immensa transcendència que tenen els mitjans de comunicació en la nostra vida. El fet que constitueixin una part indestriable de la quotidianitat més propera fa que no ens adonem de fins a quin punt influeixen en la visió que tenim de les coses i, consegüentment, en l'opinió que en traiem i en l'actitud que n'adoptem. Tots tenim mitjans preferents, especialment quan són de pagament. Els diaris, per exemple, acostumen a tenir lectors fidels que només en comptadíssimes excepcions n'adquireixen un altre, cosa que és deu a la identificació que arriben a establir amb les seves pàgines. El lector coneix tan bé el seu diari i el lloc on trobar tot allò que vol que el dia que en té un altre a les mans li fa l'efecte que els continguts estan desordenats o en llocs poc adients. Per això, si se'm permet la broma, sembla molt més difícil canviar de diari que no pas de parella, ja que són moltíssimes les persones que n'han tingut dues, tres o quatre, de parelles, al llarg de la vida, sense que el seu diari de capçalera hagi deixat de ser el mateix.

La televisió en obert és una altra cosa, és clar. N'hi ha prou d'agafar el comandament a distància per gaudir d'una oferta ben àmplia de canals. Ara bé, com a catalans, en podem dir "gaudir", veritablement, d'aquesta oferta? Tot depèn de si ens ho mirem amb ulls catalanocèntrics o hispanocèntrics. Si ho fem des d'un prisma catalanocèntric, és a dir, com a catalans sense problemes de geografia a l'hora de situar el nostre país en el mapa, és obvi que l'oferta és deplorable. I no pas perquè sigui minsa –que ho és–, sinó perquè l'oferta espanyola, per raons polítiques i ideològiques, és interessadament abassegadora. Tanmateix, el problema més greu no seria aquest. És a dir, l'allau de canals com a eines d'espanyolització massiva. El problema més greu és que Catalunya no ha pres consciència de la necessitat vital que els seus canals públics contrarestin aquesta poderosa ofensiva espanyola per mitjà de continguts desacomplexadament catalanocèntrics. I aquesta indolència nostra és altament perillosa, ja que és aquí on, més que mai, es fa ben palès l'advertiment de Joan Fuster, en el sentit que "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".

D'acord amb això, el llibre de Joaquim M. Puyal, Aicnàlubma , és molt d'agrair, perquè, a més d'aportar elements de reflexió i anàlisi sobre l'ètica periodística, també ho fa amb relació als drets del receptor. I això és magnífic, perquè en Puyal té una forta ascendència en el camp de la comunicació a casa nostra i els interrogants que obre quan parla dels poders, dels símbols, de les llengües, dels missatges, de la producció de discursos, dels grans emissors espanyols i de la comunicació a Catalunya poden repercutir molt positivament en els llibres d'estil dels nostres mitjans. Especialment TV3. Aquests quatre fragments són molt il·lustratius:

1. "Quan veiem Lisbeth Salander, a Millennium, parlar per telèfon, el seu mòbil és un Nokia, no un iPhone. A les pel·lícules sueques, si algú es munta un pis consulta un catàleg d'instruccions d'Ikea. Això, què vol dir? Que hi ha un compromís per part dels productors de la indústria cinematogràfica amb el conjunt del teixit industrial del país. [...] Orgull d'allò que els és propi, sensibilitat per detectar-ho i voluntat per exhibir-ho. Els catalans, això, ho hem d'aprendre. Orgull, sensibilitat i voluntat. Tothom, la gent, els empresaris, els polítics. Res d'això és incompatible amb els principis socials".
2. "Per què, d'entre la munió de produccions que es fan a Catalunya, costa tant que hi tingui més presència la nostra llengua? Dit d'una altra manera (i tot respectant que cadascú fa negoci on vol o on pot), ¿per què els nostres empresaris s'han oblidat (hi ha rares excepcions) del nostre poble i s'han abocat, en cos i ànima, al mercat dels mitjans d'abast espanyol en castellà? Catalunya, com a objectiu específic de l'aspersió audiovisual, és un territori gairebé inexplorat".
3. "Els catalans hem de saber que també aquí estem sols. En l'àmbit de la comunicació estem sols defensant els nostres espectadors, la nostra llengua, la nostra cultura popular, els nostres creadors, les nostres productores, el dret dels nostres infants i joves a entretenir-se en català i el dret a saber què passa a Tortosa, a Tremp o a l'Escala. Estem parlant del dret a explicar el nostre món i tot allò que puguem dir de la vida, en clau pròpia".
4. "La complexa realitat sociocultural del nostre país experimenta les darreres dècades una progressiva debilitació de l'univers simbòlic propi i la consolidació d'un avançat procés de substitució de referències en els discursos periodístics, mediàtics i promocionals que s'hi distribueixen. També en els socials. Aquesta és una característica de les èpoques de transició. ¿Transitem cap a la nostra absorció per part del grup dominant o és un trànsit cap a la nova versió de 'nosaltres' del futur?".
   

El llibre d'en Puyal està farcit de peus de pàgina que trenquen massa sovint la interessant dinàmica del text, talment com si en el decurs d'un dinar excel·lent un cambrer ens oferís complements a cada mos que fem. Passa, però, que es tracta d'uns peus de pàgina tan substanciosos i il·lustratius que la distracció del discurs central es veu enriquidorament compensada. De tot plegat, però, jo, personalment, em quedo amb les reflexions sobre la importància de tenir un model propi, una òptica catalana de les coses. És a dir, la necessitat que els nostres mitjans assumeixin que el seu marc referencial són els Països Catalans i que, per tant, totes les informacions i missatges han de ser seleccionats, interpretats i transmesos d'acord amb la visió pròpia d'una col·lectivitat nacional. La nostra, la catalana. "Els nostres representants públics no han de tenir dubtes a l'hora de defensar allò que, com a poble, ens és imprescindible", diu en Puyal. I és cert. Sense aquest marc referencial no serà possible assolir l'emancipació mental bàsica que tot procés d'emancipació nacional requereix. Vull dir que la independència política de Catalunya passa inevitablement per uns mitjans de comunicació mentalment emancipats d'Espanya. Quan entenguem això, la resta serà fruita madura.

Lletres , núm. 49, especial estiu 2011