Hi ha diverses maneres de conèixer les persones, tot depèn de la psicologia que tinguem a l'hora de tractar-les. Però una de força efectiva és que ens diguin quines coses consideren una perversió. Hi ha jutges que atenuen les sentències d'assetjadors sexuals perquè consideren que les faldilles curtes de les víctimes constitueixen una perversió dels bons costums. També hi ha homes que maltracten la seva dona perquè consideren una perversitat que elles tinguin vida pròpia. Hi ha de tot, ja se sap. Fins i tot hi ha qui considera una perversió que un govern pregunti als ciutadans si estarien a favor o en contra de la independència del seu país. Aquesta pregunta, concretament, si hom la formula a Catalunya, està tipificada com a "perversió" extrema per persones com la diputada Laia Bonet, la qual cosa no tindria cap importància si la senyora Bonet es dediqués a la cria de cavalls o a la venda de mitjons. El problema és que és la portaveu del PSOE de Catalunya i no parla a títol personal. Vull dir que no és únicament la seva opinió allò que transmet, sinó l'opinió oficial del seu partit. I això és greu perquè, encara que no sorprengui tractant-se del Partit Socialista, implica un perfil involucionista que l'emparenta amb els seus dos companys de fatigues en la santa lluita per la unitat d'Espanya": Ciudadanos i el Partit Popular. Tots tres, junts o per separat, constitueixen el trident espanyolista a Catalunya i s'hi apliquen tant com poden en la seva croada contra l'independentisme. És la seva manera de recordar-nos, sense adonar-se'n, que una de les coses bones de la mort de Franco és que ha demostrat que la criminalització de l'independentisme no era només cosa seva. Ni de bon tros! La frase del viceprimer secretari socialista, Miquel Iceta, dient "combatrem l'independentisme", palesa la transversalitat del nacionalisme espanyol i ens recorda que franquistes i antifranquistes sempre coincideixen quan la unitat d'Espanya està en joc.
Amb tot, es comprèn que estiguin neguitosos davant l'ascens imparable de l'independentisme i de la lenta però inexorable caiguda de les màscares que fins ara havien passejat amb tantes ínfules de superioritat. Deu ser per això que no paren de justificar-se, com fa la senyora Bonet quan diu que és inadmissible pensar "que l'amor i l'interès pel país es mesura pel grau de sobirania que es defensa" i que no hem de "fer trinxeres que ens separin ni ens divideixin". Francament, amb arguments com aquests, s'entén força la davallada progressiva de la hispanodependència. Al capdavall, quan la base intel·lectual d'un projecte no dóna més de si cal recórrer al manual del partit. Inquietant, tanmateix, el concepte possessiu que Laia Bonet té de l'amor, una senyora que del teu sotmetiment a la seva voluntat en diu "interdependència" i que, embolicada amb la bandera dels sentiments, t'imposa la convivència eterna.
El cert, però, és que no es pot estimar algú sense voler-lo plenament lliure. La possessió no és amor, és egoisme. I boicotejar les consultes per la independència, com ha fet el Partit Socialista en la immensa majoria de municipis del nostre país, no és discrepància, és odi a la llibertat. Cal molta malignitat i molta supèrbia per obligar a ser espanyol algú que no ho és ni se'n sent, senyora Bonet. Són vostès, per tant, l'autèntica trinxera. La trinxera del nacionalisme espanyol a Catalunya. Són vostès, en qualitat de promotors d'un món d'identitats subordinades, els enemics de la fraternitat universal.