L'Onze de Setembre és una data que té el valor de recordar-nos que Catalunya va perdre una guerra en defensa de les seves llibertats nacionals i que l'asfíxia que pateix, sotmesa a una espoliació de 22.000 milions d'euros anuals, és conseqüència directa d'aquella derrota. Per això la Diada no és una celebració, és una commemoració. La commemoració que ens recorda qui som i que ens empeny a no cedir ni un mil·límetre en els nostres drets. "Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible", deia Cocteau al·ludint a la capacitat humana per superar l'adversitat i assolir fites aparentment inabastables. Era una manera de dir-nos que el veritable perill es troba dintre nostre i es diu descoratjament. Tanmateix, una cosa és l'atzucac actual i una altra l'evolució que ha experimentat la nostra consciència nacional. Jo, personalment, no tinc cap dubte que la segona, per paradoxal que sembli, és fruit del primer. Vull dir que allò que ens esperona és l'espoliació i la inferiorització sistemàtiques de la nostra llengua i de la nostra identitat, per part del Partit Socialista i del Partit Popular. Són aquests dos partits, obsedits a impedir que Catalunya pugui tenir veu i vot a les Nacions Unides o que el català sigui llengua de ple dret a la Unió Europea o que les seleccions catalanes ens representin amb aquest nom arreu del món, el nostre gran despertador. I és que com més colles algú, més s'adona de la seva condició d'esclau i més grans són les seves ganes d'alliberar-se. Fins i tot Jordi Pujol ha fet un canvi en el darrer tram de la seva vida i ha dit coses impensables deu anys enrere. Aquestes paraules, pronunciades a Sant Cugat el passat 22 de juliol, són seves: "Políticament el camí s'ha barrat, i, per no tornar-nos una realitat residual, la sortida més lògica és la independència".

Diari de Sant Cugat , 9/9/2011