"Com es pot ser tan fals?", vaig pensar en veure el buit d'ICV a l'acte de comiat institucional a Heribert Barrera, celebrat al Parlament, arran de la seva mort el passat 27 d'agost. No em semblava possible tanta hipocresia i tant de cinisme per part de la direcció d'un partit que es vanta de ser catalanista i d'esquerres. Però sí, ja s'ha vist que és capaç d'això i de molt més. Quan no hi ha ètica no hi ha principis, i quan no hi ha principis no hi ha escrúpols. I les raons per justificar aquell menyspreu les va resumir el diputat Jaume Bosch en retreure a Barrera que l'any 1980, en lloc de formar un tripartit com el que hem tingut els darrers set anys, "donés la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol, obrint una llarga etapa de governs de CiU".

Deixant de banda la manca de sentit del ridícul que demostra algú capaç de justificar les seves mancances dient que els vint-i-tres anys de CiU són obra d'Heribert Barrera (!), cal dir que va ser una sort que el 1980 l'aleshores secretari general d'Esquerra Republicana fes el que va fer. I no pas perquè CiU fos cap panacea, que ja sabem que va anestesiar el país, sinó perquè el lliurament del govern a l'esquerra pija i nacionalment espanyola hauria estat infinitament pitjor. Barrera, a diferència de Bosch i del seu partit, tenia principis innegociables, i el més important de tots es resumia en una paraula: Catalunya. Sotmetre's a sectaris manuals d'esperit estalinista, per tant, no formava part de la seva manera d'entendre la política. Per això, entre el catalanisme poruc i l'espanyolisme sibil·lí, es va estimar més el primer. I el temps li ha donat la raó, perquè els set anys de tripartit han demostrat tres coses: una, que l'esquerra pija no ha tingut mai cap projecte de país que no fos el de la subordinació de Catalunya a Espanya; dues, que ha abonat sempre -sempre- l'espoliació que patim; i tres, que està visceralment en contra que Catalunya sigui una nació de ple dret en el conjunt de les nacions lliures del món. De fet, ha estat precisament això el que ha fet reaccionar la societat catalana i el que l'ha empesa a iniciar moviments insòlits al planeta, com ara el de les consultes per la independència. Ho ha fet a les palpentes i sense mitjans, és cert, però amb una energia i un coratge que han posat en evidència la buidor intel·lectual i la immensa covardia d'una bona colla de representants polítics.

I és entre aquells representants polítics que han fet de la hipocresia una filosofia de vida i del cinisme una manera de guanyar-se-la, que hi trobem les direccions d'ICV-EUiA, ja que cal ser molt hipòcrita i molt cínic per negar-se a participar en l'homenatge institucional a Heribert Barrera al Parlament i, just un any abans, des del govern de Catalunya, haver organitzat un homenatge pòstum a Juan Antonio Samaranch al Palau de la Generalitat. No es pot caure més avall. Però, és clar, els hipòcrites i els cínics se'n riuen, d'això. I mentre s'omplen la boca de memòria històrica i de record a les víctimes del feixisme, reten els màxims honors institucionals a un dirigent feixista que va ser mà dreta de Franco i que no va renegar mai del seu règim de terror. Un règim de terror que va cometre milers de crims contra la humanitat moltes de les víctimes del qual van ser familiars dels actuals votants d'ICV. Increïble, però cert. Repeteixo, no es pot caure més avall.

Aquesta és la misèria de Catalunya, el manteniment de polítics sense escrúpols que gosen menysprear persones defensores de la llibertat dels pobles mentre organitzen homenatges a dirigents feixistes. Homenatjadors de feixistes, n'hem de dir. I com que cal ser molt fals per arribar a aquest extrem, cal dir-ho amb totes les lletres: són uns hipòcrites.

e-notícies , 15/9/2011