Finalment ha succeït. La fi de la lluita armada d'ETA ja és una realitat. I aquesta realitat, que és la que no volien molts d'aquells que més sonorament exigien a ETA que abandonés la violència, ha arribat per quedar-s'hi. ETA, per fi, ha comprès que la violència era un bumerang que es girava en contra seva, perquè, a més de desacreditar-la davant del món, també servia de coartada als diferents governs espanyols per adoptar mesures antidemocràtiques com ara la tortura policial, la il·legalització de llistes electorals, el tancament de diaris o l'allunyament de presos. Només cal recordar que el 1983 el govern socialista de Felipe González va ser capaç de crear una banda terrorista anomenada GAL, que matava a tort i a dret per mitjà d'assassins -que avui dia són a casa- finançats amb pressupostos de l'Estat. I és obvi que un Estat que és capaç d'aital monstruositat està deslegitimat per parlar de democràcia, de respecte a la vida i de drets humans.

Però aquestes veritats no poden justificar mai la violència d'ETA. No ho poden fer des d'un punt de vista ideològic, perquè cap ideologia no pot justificar l'assassinat de ningú, ni tampoc des d'un punt de vista estratègic, perquè és ben palès que no ha servit de res. I la prova és que Euskal Herria, a més d'esquarterada, continua igualment sotmesa a França i a Espanya. El canvi és que Espanya ja no imposa les seves lleis, la seva llengua i la seva cultura en nom de Déu. Ara ho fa en nom de la democràcia. La seva fal·làcia és així. És a dir, que ha modernitzat les maneres per mantenir-ne l'objectiu. I això l'esquerra abertzale ho ha entès molt bé. Ha entès que si l'agressió és contemporitzadora també ho ha de ser la defensa. Una defensa que no admeti de cap manera el vessament de sang i que passi indefectiblement per la intel·ligència política.

Quan un lluitador entén que no hi ha bomba més poderosa que la intel·ligència ja no torna mai més a posar en perill la vida de ningú. I ara la intel·ligència ha guanyat. Ara n'ha esclatat una, de bomba, però de les que dignifiquen la humanitat: la bomba de la pau. Només cal observar la reacció dels falsos demòcrates, marejant la perdiu, restant importància al comunicat d'ETA, dient que no se'l creuen, que hi falten coses -com en els llocs oficials de l'època d'en Franco, en què sempre et mancava un paper- que no n'hi ha prou... El que calgui per dilatar tant com es pugui l'arribada de la pau i haver d'afrontar pacíficament i dialècticament l'inalienable dret a l'autodeterminació del poble basc.

És molt eloqüent que aquells que insereixen el mot democràcia en cada frase que diuen siguin els mateixos que el 2005 van foragitar del Congrés espanyol el cataplasma benintencionat que proposava Juan José Ibarretxe i que ara s'esveren davant la possibilitat que l'esquerra abertzale obtingui uns òptims resultats en les eleccions, ja sigui en els immediates espanyoles o en les properes basques. I aquesta reacció explica molt bé l'ofensiva espanyola que el país ha sofert, prohibint la participació electoral de persones lliures, i el pacte PSOE-PP per nomenar lehendakari un delegat de la Moncloa. Un delegat, per cert, que ha fet un dels ridículs més espectaculars de la història de la política europea en matèria presidencial i que el deixa com un inepte integral per més actes que ara faci per maquillar la seva imatge. Estem parlant d'un lehendakari, Patxi López, que no sols menysprea la conferència de pau de Donostia, sinó que quan la pau esclata al seu país, després de 43 anys de violència, l'agafa en fora de joc als Estats Units assegut tranquil·lament en un tren. Increïble. La inèpcia, a més, ho és per partida doble. Si no ho sabia, es fan paleses la seva poca talla política i la baixa consideració que ell i el seu càrrec mereixen al seu partit, i si, sabent-ho, ho va menysprear és que es tracta d'algú totalment incapacitat per dirigir res que no sigui una botiga de mitjons. Ara, però, gràcies a Jesús Eguiguren, president del grup socialista al Parlament basc, ja és notori que Patxi López ho sabia i que, tot i així, se'n va anar del país. Es comprèn, per tant, que l'any 2009 el PSOE i el PP necessitessin emmordassar una part de la societat basca per ocupar el govern i fer que aquest home pogués ser lehendakari. Per sort, com s'ha vist i com ell mateix ha demostrat, Euskal Herria no el necessita per a res.

e-notícies , 24/10/2011