A algunes persones, l'arribada de Lletres al número 50 potser no els sembli rellevant. Potser pensen que el 50 és un número baix i que les fites, per a ser-ho de debò, han de tenir més gruix. Darrere d'això, és clar, sense que hi hagi cap mala fe, es troba la idea que publicar cinquanta números d'una revista és a l'abast de tothom. I potser sí que ho és en altres mercats, però no pas en el català. En el cas concret de Lletres, cinquanta números vol dir vuit anys d'existència i de resistència, vuit anys d'autoestima i de fermesa, vuit anys d'esforços titànics per a fer realitat una revista obligada a lluitar contra elements completament aliens a la seva temàtica. I és que, a diferència de publicacions germanes d'altres països, la lluita de Lletres no és contra la lògica competència en un marc de normalitat, sinó contra la manca de cohesió del mercat al qual s'adreça, el mercat dels Països Catalans. I aquest petit detall, ves per on, és la clau d'un gavadal de problemes que tenen la llengua catalana com a principal damnificat. El nostre, per tant, no és un problema de dimensió, és un problema d'incohesió.

Cal remarcar aquest fet, perquè no és veritat que siguem una nació petita. Petita amb relació a qui o a què? Certament, si ens comparem amb la Xina, amb mil tres-cents milions d'habitants, amb els Estats Units, amb tres-cents milions, o amb Rússia, amb cent quaranta milions, som força petits. Nosaltres només som catorze milions. Però al costat de Portugal, amb deu, de Suècia, amb nou, d'Àustria, amb vuit, de Finlàndia, amb cinc, o de Noruega, amb poc més de quatre, és obvi que se'ns veu força grans. No hi ha, consegüentment, països grans ni països petits. Només hi ha països. Els qualificatius els posen sempre el prejudici i el culte ancestral a la grandària. Tot ha de ser com més gran millor: les nacions, les ciutats, les empreses... Aquesta és l'arrel dels afanys imperials i de moltes anihilacions ètniques, culturals o lingüístiques. Per això sempre he admirat la serena dignitat dels pobles petits que no aspiren a res més que a continuar essent qui són. Una altra cosa són els enemics externs d'aquesta aspiració. N'hi ha de bel·ligerants i n'hi ha de passius. Els primers, com Espanya o França, sempre assedegats de grandeur, es reafirmen per mitjà de la depredació. Els segons, indiferents a tot el que no tingui a veure amb ells, n'esdevenen còmplices.

Tanmateix, els Països Catalans ja fa molts anys que s'haurien tret de sobre les urpes d'aquesta mena d'enemics si no fos pels enemics interns. L'enemic intern és molt més pervers i letal que l'extern, perquè, tot i tenir els mateixos objectius que l'extern, adopta formes més amables. De fet, hi treballa molt ben coordinat i res no el fa més feliç que contribuir a la provincianització de la seva pròpia identitat, a la folklorització de la seva pròpia cultura i a la conversió en patuès de la seva pròpia llengua. El passat mes de juliol, sense anar més lluny, els vint-i-cinc diputats del PSOE de Catalunya al Congrés de Madrid ens van donar una mostra força il·lustrativa d'aquest comportament unint-se amb el Partit Popular i votant en contra d'una proposta de CiU que demanava al govern espanyol l'aprofitament de les reformes normatives del Tractat de la Unió Europea –arran de l'adhesió de Croàcia– per aconseguir que el català tingui estatus de llengua oficial a les institucions de la Unió. Va ser un vot en contra molt propi d'ells. El vot de l'esclau que experimenta un plaer morbós cada cop que l'amo premia amb un copet a l'esquena el seu odi a la llibertat i a la dignitat.

Ja se sap, no hi ha res com la incohesió dels oprimits perquè el seu alliberament esdevingui una quimera. I és precisament aquesta incohesió la que ens fa tant de mal com a catalans. Ens hem parat mai a pensar en la projecció que tindria la literatura catalana –que és magnífica– si tinguéssim un Estat? Som prou conscients de quina seria la força de la nostra indústria editorial només que el 25% de les persones que ara llegeixen llibres en català s'elevés a un 75%, que és l'índex de lectura d'alguns països escandinaus? Hem calculat mai la vitalitat que assolirien la literatura i la dramatúrgia catalanes si els sis catalans de cada deu que llegeixen un llibre a l'any en llegissin una dotzena? Ara com ara, les nostres xifres són d'aquelles que avergonyeixen: els catalans llegim una mitjana de quatre llibres anuals; quatre de cada deu catalans no llegeix cap llibre a l'any; hi ha més de dos milions i mig de catalans que no llegeixen mai cap llibre; un universitari català llegeix una mitjana de 23 llibres durant la carrera mentre que un universitari de Harvard en llegeix 1.423.

Aquestes dades expliquen la lluita titànica a què es veu abocada una revista com Lletres per fer realitat cada número. Amb hàbits de lectura tan baixos, és obvi que l'edició d'una revista dedicada íntegrament al món literari en català ha de patir moltes limitacions econòmiques. I fa ràbia, perquè, com dic, amb el mercat potencial que som, la situació podria ser formidable. Queda clar, per tant, que no som pas una nació petita. Som, en tot cas, una nació que no llegeix. I això fa encara més meritòria l'existència d'aquesta revista que el lector té a les mans. No sé què seria d'aquest país nostre, ho dic de debò, sense el patrimoni impagable de gent com l'Octavi Sarsanedes, president del Grup del Llibre i impulsor de Lletres. Tenia raó Vicens i Vives quan deia que la vida dels catalans és un acte d'afirmació continuada i que el ressort de la nostra psicologia, el mòbil més instintiu, és la voluntat de ser. Gràcies a això hem salvat moltes coses, especialment la llengua, i gràcies a això encara som aquí.

Lletres, com tantes coses als Països Catalans, és molt més que allò que ens diu el seu nom. És una revista de literatura, sí, però també és una illa en el seu gènere en un mercat profundament espanyolitzat i espanyolitzant. I això fa vital la seva existència. Atrapats com estem per uns mitjans de comunicació hispanocèntrics, és un autèntic regal aquest petit espai d'autoestima i catalanitat. I la millor manera de preservar-lo és promovent-ne la lectura. La de la revista, en particular, i la de la literatura, en general. Al capdavall, la manera de situar-nos al costat de Suècia o de Finlàndia en aquest camp és ben fàcil. Només hem de fer dues coses: seure i llegir.

Lletres, núm. 50, octubre/novembre 2011