El meu article titulat La instrumentalització del doctor Broggi, publicat aquí mateix dies enrere, sembla que ha tret de polleguera algunes persones properes a Esquerra que fins fa quatre dies desconeixien qui era el doctor Broggi. Dic algunes, perquè, per estrany que sembli, em consta que encara hi queden militants d'autèntica bona fe que se senten esborronats per la praxi política de la direcció del partit i que esperen que arribi un dia que hom faci cau i net i l'actual Esquerra del PSOE torni a ser l'Esquerra de Catalunya. Un partit veritablement independentista que, com diu la CUP, deixi de ser una formació autonomista que intenta reformar absurdament Espanya des del Congrés i el Senat. De moment, però, tot continua exactament igual. I la "nova" Esquerra no és res més que una frase publicitària com la d'aquell producte comercial que, amb una capsa nova i 20 grams més d'oferta, ens el presenten com el "nou X".

Deixant de banda els insults i les desqualificacions personals que alguns em dediquen -sempre amb la cara tapada, com aconsella el decàleg del covard, i sempre palesant una gran impotència intel·lectual-, així com la imatge nefasta que dóna del partit la gent d'aquest nivell, resulta preocupant que la paraula independentista hagi esdevingut en llavis d'Esquerra tan poc creïble com la paraula catalanista en llavis del PSOE de Catalunya. Esquerra no és un partit independentista. Té militants i votants que ho són, això sí, però el partit no ho és. A un partit se'l jutja per la seva acció política, no pas pel manual de frases que diu en els mítings o en les campanyes electorals. Al capdavall, posats a buscar independentistes, encara n'hi ha més a Convergència i no per això és un partit independentista.

Quant a la instrumentalització de la figura del doctor Broggi i a les falòrnies que han llançat els sectaris de guàrdia per justificar l'ardit de posar un cap de llista al Senat que no podrà ocupar l'escó, cal fer un parell de consideracions. En primer lloc, cal ser molt estult o molt mesquí per afirmar que en el meu article anterior jo qüestionava la capacitat intel·lectual del doctor Broggi. N'hi ha prou de llegir el text -si és que el sectari té prou capacitat per comprendre el que llegeix- per veure que el respecte al doctor Broggi per la cessió del seu nom és absolut -hi té tot el dret- i que allò que veritablement es reprova no és pas això -per bé que no té cap sentit que un independentista vagi a Madrid a legitimar un sistema que el converteix en un element aritmèticament pintoresc- sinó el lloc número 1 en què Esquerra l'ha situat. La instrumentalització d'un nom no significa que aquest nom sigui ximple, vol dir senzillament que hi ha algú que se n'aprofita d'acord amb uns interessos. Ara ja només falta que el sectari blasmi també el fill de Moisès Broggi, el doctor Marc Antoni Broggi, per haver dit que hi ha"bastant aprofitament o utilització" del seu pare.

I la segona consideració és la de fer passar bou per bèstia grossa dient que no és veritat que el doctor Broggi sigui cap de llista en la cursa al Senat espanyol, ja que les llistes són obertes i es vota la persona. És a dir, que no hi hauria cap de llista, ni número 2, ni número 3. Només noms. Talment com un conte de fades. Però vegem què diu l'article 171.2 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General sobre el tema: "Cada candidatura a Senador ha d'incloure dos candidats suplents fent-hi constar l'ordre en què hauran d'assumir la suplència. Els noms dels candidats suplents figuraran en la publicació de les candidatures al Butlletí Oficial de l'Estat i en tota la documentació electoral, però no s'inclouran en les paperetes electorals". En altres paraules, votar Broggi significa que el seu lloc l'ocuparà un 'suplent' tan conegut com el fill de l'Evarist, que tothom el cerca i ningú no l'ha vist.

El cinisme del sectari, quan demana al crític que s'agenolli i demani perdó per pensar per si mateix en lloc de ser un robot com ell al servei d'Esquerra, és que és precisament la mateixa Esquerra, al seu lloc web, qui defineix Broggi amb un gran titular com el seu "cap de llista". I així ho recullen tots els mitjans -per la informació que els subministra Esquerra-, entre els quals La Vanguardia, El Punt Avui, Ara, Diari de Girona, e-notícies, Nació Digital, El Singular Digital, Vilaweb i Televisió de Catalunya. Si no hi ha números, com és que hi ha "cap de llista"? Doncs n'hi ha perquè la sola existència d'una llista ja implica un ordre i aquest ordre no el decideixen els candidats, sinó el partit. De fet, és el partit qui, com també es pot veure en la seva pàgina web, numera els candidats: 1, 2 i 3, i en decideix els suplents.

Finalment, recordem què deia Moisès Broggi sobre Esquerra, el setembre de l'any passat, en declaracions al setmanari El Temps:

EL TEMPS: El president d'Esquerra, Joan Puigcercós, ha escrit que "crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la independència és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent".

BROGGI: No és veritat. A ells els convé mantenir l'estat actual per interès del partit. Volen mantenir-se al seu lloc i que tot continuï igual. Però si les coses no canvien, som en un pendent que ens porta a poc a poc cap al desastre.

EL TEMPS: A Esquerra es qualifiquen d'independentistes.

BROGGI: No ho són. Ho fan veure. Els interessa més anar defensant l'statu quo, l'estat actual, i mantenir-se al seu lloc.

Un any després d'aquestes declaracions i com recollia Som Notícia, veiem que l'executiva permanent d'Esquerra, l'òrgan que pren les decisions més importants, continua format per les mateixes persones -amb l'excepció d'Oriol Junqueras- que han enfonsat el partit: Marta Rovira, Joan Puigcercós, Jordi Portabella, Gerard Gómez del Moral, Eduard López, Oriol Amorós, Lluís Salvadó i Anna Simó. Són la "nova" Esquerra.

e-notícies , 10/11/2011