La sola celebració del Dia Internacional de la no violència contra les dones, aquest 25 de novembre, ja és per si mateixa una constatació d'aquesta xacra social que afecta tot el planeta i totes les classes socials. És important que existeixi un dia així, perquè, gràcies a això, són moltes les ciutats que organitzen actes de tota mena que no sols ajuden a conscienciar la societat, sinó que contribueixen a fer que també les víctimes de maltractaments prenguin consciència de l'estat en què es troben. Això darrer potser sembli una paradoxa, ja que hom pot pensar que qui millor coneix el seu estat o la seva situació és la pròpia víctima. Però no és així. En els casos de maltractaments, la víctima experimenta un sentiment de culpabilitat tan gran que està convençuda que és ella, amb la seva conducta, qui provoca la violència del maltractador. És a dir, que ho viu com un càstig merescut o, en el millor dels casos, com la reacció pròpia d'algú temperamental però en el fons 'bona persona', cosa que és letal perquè, com més s'allargui aquesta situació més difícil li serà sortir-se'n. I no sortir-se'n significa entrar en una espiral de sotmetiment cada cop més humiliant o, encara pitjor, perdre-hi la vida.

Un dels problemes que presenta aquesta xacra és la seva invisibilitat. Em refereixo al fet que és la mateixa víctima qui l'amaga per vergonya o perquè el seu grau d'autoinferiorització és tan gran que no la percep com a negativa. I sovint es tracta d'una inferiorització que prové de la infantesa provocada per l'ambient familiar en què va viure o pels abusos que va patir. Per això, quan ja de grans el marit les maltracta o n'abusa físicament, aquestes dones ho accepten amb docilitat perquè només hi veuen una extensió del que van viure de petites i no els sembla anormal. De víctimes, però, n'hi ha de moltes menes. Molts infants, per exemple. Infants de totes les edats i persones grans que, pel seu estat d'indefensió, mai no diran res. Com tampoc no diuen res els homes que pateixen violència psicològica per part de la seva parella a causa de la vergonya que el fet els provoca.

Amb tot, és obvi que la violència contra les dones és la més clara i la que té més víctimes. I serà molt difícil eradicar-la. A Catalunya s'ha avançat molt, és cert, i alguns ajuntaments estan fent molt bona tasca en aquest sentit. Però l'eradicació total, des del meu punt de vista, és quimèrica. Ho veiem en la mateixa transversalitat de la xacra. Hi ha maltractadors rics, pobres, forts, febles, catòlics, jueus, islamistes, agnòstics, ateus, empresaris, treballadors, aturats, votants de dreta, votants d'esquerra, antisistema, metges, advocats, manyans, pastissers... L'afany de dominació és inherent a l'ésser humà i la història de la humanitat n'és una esfereïdora mostra plena de sadisme, de martiri i de sang. De la mateixa manera que hi ha pobles que necessiten dominar altres pobles per apaivagar el seu complex d'inferioritat, també hi ha homes que, estimulats pel món androcèntric en què vivim, necessiten maltractar una dona per sentir-se més homes. Crec, per tant, que som els homes en general, per la nostra condició d'iguals en termes de gènere, els qui més podem contribuir a residualitzar la violència contra les dones. I això es fa avergonyint els homes que la practiquen.

El Singular Digital , 22/11/2011