Un cop celebrades les eleccions espanyoles i confirmats tots els pronòstics -pronòstics que eren fàcils, val a dir-ho, perquè, guanyi PSOE o guanyi PP, sempre perd Catalunya- els partits catalans estan elaborant el que serà el seu discurs dels propers quatre anys a fi que no es noti que a Espanya només li fan pessigolles. D'aquesta manera, mentre els nostres diputats se senten importants agafant el pont aeri per anar a la capital del món, la resta de catalans rebem la dosi d'anestèsia que ens ha de mantenir adormits una altra legislatura. No és aquest el procediment des de la mort d'en Franco? No és mostrant-nos una pastanaga en cada cicle electoral com ens mantenen entretinguts? "Ara demanarem això". "Ara demanarem allò", "Ara parlarem alt i clar". I així van passant els anys, que és del que es tracta.

Pel que fa als partits nacionalistes espanyols amb delegació a Catalunya, PP i PSOE, no es pot negar que s'han comportat i es comporten com el que veritablement són: pures extremitats d'un cos amb el cervell a Madrid. Jorge Fernández Díaz i Carme Chacón han fet mèrits durant tota la campanya electoral per demostrar quin dels dos era més espanyol. Fernández Díaz, per exemple, s'ha fet un fart de definir Catalunya com a "perifèria" espanyola, signe inequívoc que considera que el centre neuràlgic de la vida dels catalans és Madrid, i Chacón ha palesat que Catalunya, per a ella, no és res més que un instrument al servei de la seva carrera política. I, és clar, com que la culminació de la carrera política d'un nacionalista espanyol és ser president d'Espanya, ja fa temps que Chacón s'està forjant el camí per presidir el seu partit. Una bona mostra la vam tenir el 30 de juny de 2010, quan va fer costat al Tribunal Constitucional espanyol en l'esquarterament de l'Estatut de Catalunya per tal de guanyar-se les simpaties del que ella i els seus companys catalans del PSOE en diuen "la resta d'Espanya". "Estic satisfeta amb la sentència", va afirmar. I, conseqüent amb això, va reblar: "No aniré a la manifestació del 10 de juliol".

Ara, doncs, comença per a Chacón la cursa per fer el cim més extasiant de la seva vida: esdevenir Carmen de España. I el primer pas, com dèiem, és assolir la presidència del PSOE i, tot seguit, intentar arribar a la Moncloa. Es comprèn, per tant, que estigués tan empipada quan Rubalcaba li va aixafar la guitarra. Però ara ja li ha passat l'enuig, i, com que està en campanya permanent, ha començat a llançar frases publicitàries. N'ha dit dues de molt il·lustratives: "A ver quién se atreve a decir que una mujer catalana no puede liderar el PSOE" i "España está preparada para una presidenta catalana".

La primera és molt recent i només fa referència al seu partit, però la segona, pronunciada el febrer passat, ens diu que la seva candidatura electoral per Barcelona ha estat una mera plataforma personal per acostar-se a la presidència del PSOE de la mateixa manera que liderar el PSOE li pot obrir la porta per presidir Espanya. És a dir que, conscient que ser català és un defecte en un país catalanofòbic com Espanya, intenta fer creure als espanyols que tenir una presidenta catalana els faria molt progres i demòcrates. És exactament el mateix argument que farien servir un polític negre mediocre en una societat blanca racista o un polític blanc mediocre en una societat negra blancofòbica. Ni més ni menys. Amb tot, s'ha de reconèixer que Chacón té una remota possibilitat d'assolir el seu objectiu. I és que compleix un requisit imprescindible: és tan catalana com Juan Antonio Samaranch.

e-notícies , 24/11/2011