És cert que encara hi ha moltíssima feina a fer per aïllar al màxim la violència contra les dones a Sant Cugat, però seria injust no reconèixer que el nostre és un dels municipis de Catalunya amb més sensibilitat en aquest tema per part de l'Ajuntament. Quan les coses es fan bé s'han de dir, les faci qui les faci. I el fet que la màxima autoritat sigui una dona, hi ajuda força. Pensem que la lluita contra la violència de gènere, precisament pel seu caràcter transversal, necessita que la societat sigui conscient del drama a porta tancada que viuen les víctimes. De totes elles, com és lògic, la part més visible són les que moren assassinades. La mitjana, a Catalunya, és de dotze dones mortes l'any. Tanmateix, aquestes morts només són la punta de l'iceberg. Vull dir que fixant-nos només en elles tindrem una visió esbiaixada de la realitat. Fins i tot és probable que hi hagi qui pensi que dotze víctimes l'any, en comparació a determinades malalties, és una xifra moderada. Però no, perquè aquesta mena de patiment no acaba sempre amb la mort. Hi ha patiments que duren molts anys o tota una vida. I aquest és el cas de les dones maltractades, que viuen el seu drama en silenci, totalment desarmades d'autoestima i gairebé convençudes que el maltractador no és violent per si mateix sinó que són elles les qui l'obliguen a ser-ho pel sol fet de ser com són. En tot cas, si a algú li semblen poca cosa dotze dones mortes anualment en un país de 7 milions i mig d'habitants, que pensi que a Sant Cugat, un municipi de 80.000 persones, l'Ajuntament preveu que el nombre de dones que patiran violència física o psicològica el 2012 oscil·larà entre les 6.000 i les 8.000. Per tant, si considerem que dels 80.000 santcugatencs, la meitat són dones, ja podem fer-nos una idea de la magnitud d'aquesta xacra social.