Les recents manifestacions catalanofòbiques d'Antonio Gala en un diari del país veí, malgrat que el personatge intenta exacerbar-se dia rere dia, no difereixen gens de les que ha fet al llarg de la seva vida sobre Catalunya. Gala és, per damunt de tot, un home coherent i en això mai no decep. Al capdavall, la coherència no és pas incompatible amb el racisme. Fixem-nos que la història en va plena, d'abrandats racistes que ho van ser de pensament i d'obra fins a la tomba. Una altra cosa és que el racisme tingui múltiples branques i que la catalanofòbia en sigui una. El terme racisme, en realitat, no és correcte, atès que, per ser-ho, caldria que en el món hi hagués més d'una raça. És a dir, que els blancs en fóssim una i els negres una altra, per exemple. Però com que de raça només n'hi ha una, que és la raça humana, és obvi que el racisme només pot ser entès com una fòbia pròpia dels qui, en contra de la ciència, no sols divideixen el món seguint criteris de pigmentació, de religió, d'ètnia, de cultura o de llengua, sinó que també estableixen jerarquies de pobles superiors i pobles inferiors. I quan s'arriba aquí, l'antisemitisme, la islamofòbia o la catalanofòbia, per dir tres xacres ben definides, brollen com una cosa tan natural com inquietant. Aquestes són paraules d'Antonio Gala:

"Empiezo a pensar en la inestabilidad mental y familiar de Cataluña".

Són manifestacions del passat 16 de novembre al diari El Mundo que podria signar Vallejo-Nájera, psiquiatre ideòleg del franquisme, i que concorden amb altres que el mateix Gala ha fet al llarg d'aquests darrers anys sobre el nostre país. Recordem-ne algunes:

"Resulta instructivo ver cómo los nacionalistas se hacen su propia cama, a costa del insomnio del resto del país. Ninguna mente honrada comprenderá semejantes actitudes".

"Los catalanes entienden mejor el teatro polaco en polaco que el teatro castellano en castellano."

La part més negativa d'això és que Antonio Gala no és un cas aïllat o pintoresc de l'anomenada intel•lectualitat espanyola. Tant de bo! Gala, certament, és a punt de fer 80 anys, però el nacionalisme espanyol i la catalanofòbia no tenen edat i hi ha escriptors més joves d'aquell país que pensen i s'expressen en els mateixos termes:

Rosa Montero: "El archivo de Salamanca es hoy un tesoro, un bien común, y tal vez sea eso lo malo de los nacionalismos, que no se sienten comunes con casi nadie."

Arturo Pérez-Reverte: "Así que pronto tendremos a ministros de Cultura y presidentes de Gobierno hablando en el telediario del reino de Euskadi y del reino de Cataluña, y del reino de Matalascañas según bajas a mano derecha, si se tercia."

El més curiós, i aquest és el punt incoherent dels nacionalistes espanyols, és que tant Antonio Gala com Rosa Montero o Arturo Pérez-Reverte no fan fàstics a venir a Catalunya a signar llibres per Sant Jordi. Els diners dels catalans, és clar, són infinitament més bons que, nosaltres, els catalans. Un d'aquests autors em va tocar recentment com a company de taula en les signatures de Sant Jordi i, en un moment de pausa mútua, em va preguntar: "Oye, ¿tú eres de aquí?"

El Singular Digital , 29/11/2011