El musical Cop de rock, de Dagoll Dagom, que podem veure aquests dies al Teatre Victòria de Barcelona és una petita finestra d'aire pur en un país on la literatura en general, i la dramatúrgia en particular, estan tenallades per la por d'abordar determinats temes i d'explicar històries universals des d'una òptica catalanocèntrica. Talment com si Catalunya fos un paradís on mai no passa res, la major part de les novel·les que escrivim, de les obres teatrals que muntem o de les pel·lícules que fem defugen el fet més determinant de la nostra realitat nacional: la subordinació de Catalunya a Espanya. Per això sovintegen tant les obres catalanes que situen l'acció en altres països o en països imaginaris en lloc de reflectir la problemàtica política del país i les seves infinites repercussions econòmiques, lingüístiques, culturals i socials. Deuen pensar que un conflicte només existeix si hi ha bufetades.

Aquest muntatge, per sort, sí que parla dels Països Catalans. Escrit i dirigit per Joan Lluís Bozzo, amb una escenografia admirable i un treball interpretatiu i coreogràfic realment excel·lents, Cop de rock és un musical que aborda l'enorme transcendència que va tenir l'anomenat rock català a les acaballes del segle XX en la normalització del país. Un país que, certament, tenia músics com Lluís Llach, Raimon, Pau Riba, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra o Maria del Mar Bonet, però que, per la seva idiosincràsia, no podien satisfer les demandes del públic més jove. Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, Ja t'ho diré, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Whisky'ns, Brams, Bars, Gossos, Glaucs i tants d'altres sí que ho van fer. I, gràcies a ells, tota una generació de nois i noies que avui tenen entre trenta i prop de cinquanta anys va poder gaudir d'allò que havia estat negat als seus pares i avis: escoltar en la seva llengua l'expressió musical del seu món mental i dels seus sentiments. D'aquesta manera, aquells grups, alguns fins i tot sense proposar-s'ho, van aconseguir que Catalunya fes un salt de gegant en la recuperació de la consciència de si mateixa i que, com passa en la major part de pobles del món, els catalans poguessin cantar en català de la mateixa manera que els espanyols ho fan en espanyol, els francesos en francès o els alemanys en alemany. Com em diu una amiga meva empordanesa, "aquells grups ens van treure de la misèria, i la misèria era que si volíem escoltar pop o rock havíem de recórrer a la movida madrileña o a grups d'altres països. Per fi podíem escoltar i cantar cançons d'aquella mena en la nostra llengua, la llengua en què somniàvem, ens relacionàvem i ens estimàvem... Érem joves, necessitàvem cançons que parlessin de nosaltres en la nostra llengua i ells ho van fer possible".

Cop de rock és la història de molts d'aquells joves narrada a través d'una cinquantena de cançons davant les quals el públic reacciona exactament igual que si es trobés en un concert dels grups esmentats. No és estrany que, al final de l'obra, quan els intèrprets surten a saludar, el públic, entusiasmat, aplaudeixi a peu dret. Són dues hores i mitja formidables que deixen en ridícul els qui, amb la pitjor intenció, han gosat dir que el rock català va ser un invent del govern de Catalunya. No és estrany que, quan un dels personatges s'hi refereix, tota la sala l'escridassi. Els diàlegs d'en Bozzo, per altra banda, són deliciosos i cal agrair-li aquest exercici d'autoestima, ja que això és justament el que és Cop de rock, un exercici d'autoestima amb cançons que parlen de nosaltres i que viuran per sempre en la nostra memòria col·lectiva.

e-notícies , 28/11/2011