Aquest 7 de desembre es commemora el 70è aniversari de l'atac japonès a la base naval americana de Pearl Harbor, a Hawaii, en què van morir 2.402 soldats i 1.282 van resultar-ne ferits. Les baixes japoneses, en canvi, a causa de l'efecte sorpresa, van ser mínimes: només 185 morts. I és que, com després van explicar els pilots japonesos en les seves memòries, ells mateixos es van sentir desconcertats en veure que els americans no tan sols no havien pres cap mesura antiaèria sinó que, a més, tenien tots els seus efectius en formació i oferien un blanc perfecte. El més curiós, però, és que, poc abans de l'atac, quan un submarí americà va detectar un submarí japonès de butxaca i ho va comunicar a la base, el seu missatge no va ser entès, cosa que va ser una llàstima perquè, si més no, l'alerta general hauria salvat la meitat dels avions i un nombre considerable de víctimes.

El cinema ha recollit diverses vegades aquest episodi històric, però els resultats no sempre han estat satisfactoris. Només dues pel·lícules es van acostar una mica a la realitat: D'aquí a l'eternitat i Tora! Tora! Tora! La primera, dirigida per Fred Zinnemann el 1953 i protagonitzada per Burt Lancaster, Montgomery Clift, Deborah Kerr i Frank Sinatra, se centrava en els afers interns de la vida militar i en cantava sibil·linament les excel·lències sense abordar de debò el tema de l'atac; i la segona, una coproducció entre els Estats Units i el Japó del 1970 amb diversos directors i un rodatge molt conflictiu ple de dimissions, és encara avui la crònica més fidel que se n'ha fet.

A mi, en tot cas, sempre m'ha cridat l'atenció el raonament que l'almirall William Halsey va fer després de l'atac, traslladant la seva responsabilitat al poble americà: "L'atac va ser un èxit perquè l'almirall Kimmel i el general Short no van poder preparar la protecció adient. I no ho van fer perquè no van tenir mitjans. I no els van tenir perquè el Congrés, escollit pel poble americà, no els va autoritzar. La culpa del que va succeir a Pearl Harbor, per tant, recau únicament i exclusivament sobre el poble americà".

Halsey, com veiem, era un sofista, i el seu sofisma va crear un sentiment de culpabilitat tan gran al país que, al cap de tres anys i mig, l'agost de 1945, la bomba atòmica va caure sobre Hiroshima i Nagasaki. El nombre de víctimes va arribar a les 200.000 persones.

e-notícies , 5/12/2011