"Hi ha censura, avui dia, a Catalunya?", es pregunta molta gent. "Hi ha normes invisibles la missió de les quals consisteix a posar límits a la llibertat d'expressió d'escriptors i periodistes?" La resposta és que sí. I tant que n'hi ha, de censura! Passa, però, que han canviat el límits. És a dir, s'han ampliat. I també han canviat les formes, que ara són molt més subtils. Però de censura n'hi ha. Hi ha censura de la paraula i censura del pensament. Perquè, què són el pensament i el llenguatge políticament correctes sinó una perversa forma de censura?

Hom dirà: "I com és que, si hi ha censura, tu pots dir això que dius?" Doncs bé, ho puc fer perquè, sortosament, que la censura existeixi no vol dir que n'hi hagi a tot arreu. Queda clar que només es pot parlar de censura quan la identitat de l'autor és clara i ja existia un acord previ de publicació. En el cas d'un anònim, com és lògic, mai no es pot parlar de censura, perquè a un anònim -i encara menys si és tendenciós o conté insults, desqualificacions o reprovacions- no se'l censura, senzillament se l'ignora. Aclarit això, és obvi que cada cop que es parla de censura, hi ha molta tendència a mirar cap a les empreses periodístiques, com si el límit sobre el que es pot dir i el que no es pot dir respongués a plantejaments purament empresarials. En aquest sentit, és cert que n'hi ha prou de saber quin capital i quin partit o interessos polítics hi ha al darrere d'un diari, posem per cas, per fer-se una idea de quin enfocament han de tenir determinades notícies. I és que aquest és el gran parany: enfeinats com estem controlant què ha deixat de dir segons qui, no ens adonem de com ho ha dit aquell que sí que ho ha dit. I és que, el noranta per cent de les vegades, la manipulació no afecta el què sinó el com.

Amb relació a aquesta qüestió, però, caldria separar molt bé el que és una notícia del que és una opinió, ja que la manipulació no es produeix en el segon cas sinó en el primer. Una opinió, per polèmica o estrambòtica que sigui, té un autor que dóna la cara, que se'n fa responsable i davant de la qual el lector o l'oient poden activar filtres mentals. En el cas d'una notícia la cosa canvia, perquè el receptor, tot sovint, no sap qui l'ha redactada. I això fa que no la rebem com una visió subjectiva de la realitat sinó com una informació pretesament neutra, la qual cosa, si hi ha intenció manipuladora o tergiversadora, ens fa més vulnerables al missatge. En tot cas, quan parem atenció en una notícia, ja sigui llegint-la o escoltant-la per ràdio o televisió, cal que tinguem present que al darrere sempre hi ha un redactor tan subjectiu com nosaltres.

e-notícies , 8/12/2011