No comparteixo les paraules despectives -"vestir-se de mamarratxa" i "cosa"- que el diputat Alfons López Tena va dedicar a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, després que aquesta, emparant-se en un hipotètic i tèrbol acord de la Junta de Portaveus, prohibís l'ús d'expressions com ara "espoliació fiscal" o "Espanya ens roba" en aquella cambra. No les comparteixo, perquè crec que el respecte no exclou el coratge i perquè si una cosa no li cal a algú quan té raó és justament desqualificar. I López Tena en tenia molta, de raó. Esquerra, a més, li va donar suport. La desqualificació personal és pròpia d'impotents intel·lectuals, d'aquells que, mancats d'arguments o incapacitats per trobar-ne, no tenen més remei que agredir l'adversari. El futbol, per posar un exemple ben gràfic, sovint ens ofereix imatges en aquest sentit amb jugadors destralers que, desbordats pel talent de l'equip contrari, es dediquen a ‘caçar-ne' els davanters. Ho fan, evidentment, amb ànim de destruir el seu joc, però també amb l'esperança que caigui de quatre grapes en el parany de tornar-s'hi. Saben que si ho fa, com a mínim aconseguiran ‘matar' el partit i evitar de fer més el ridícul. López Tena, malauradament, va caure en aquest parany i, en caure-hi, va beneficiar la senyora Núria de Gispert i tots els qui, pensant com ella, es desqualifiquen sols.

Naturalment que Espanya roba a Catalunya. Naturalment que el nostre país és víctima d'una espoliació sistemàtica i escandalosa que arriba als 22.000 milions d'euros anuals i que, com es pot veure en tots els sectors socials, ens situa al caire de l'abisme. És tan evident i irrefutable, això, que és lògic que un partit nacionalista espanyol com Ciudadanos, en la seva ràbia i impotència, vulgui emmudir els qui ho denuncien. Són hereus ideològics del franquisme, i les seves maneres, per bé que necessàriament contemporitzadores, acaben surant. Pensen: "Com que no puc rebatre la veritat, he de fer que la prohibeixin". La cosa s'agreuja, però, quan aquest totalitarisme troba receptivitat en la presidenta del Parlament i esdevé norma. Norma, òbviament, sense empara legal, com ho demostra la negativa de la senyora De Gispert a fer una llista escrita de les expressions prohibides a la cambra. No ho farà, com li demanava irònicament el diputat de Solidaritat, Uriel Bertran, perquè sap que equivaldria a inscriure el seu nom en la història de l'esperpent. Ja és esperpèntica, per si mateixa, la prohibició verbal d'usar els termes "espoliació fiscal" i "Espanya ens roba". Però encara bo, si només fos esperpèntica. El problema és que és escandalosament antidemocràtica, i això la fa inadmissible.

Tots els diputats d'un Parlament, siguin del color que siguin, estan obligats a escoltar coses de l'oposició que no els agraden, i el joc democràtic consisteix justament en això, a deixar que l'altre parli quan té el torn de paraula i que t'escolti quan el tens tu. I de la mateixa manera que tu tens el deure de transmetre les idees i els sentiments dels ciutadans que t'han votat -t'han votat perquè diguis el que dius-, també has d'acceptar el deure de l'altre a fer el mateix. A Catalunya, per sort, no són només els votants de Solidaritat els qui tenen consciència que Espanya ens roba, n'hi ha moltíssims més per la senzilla raó que és una veritat fefaent i acreditada. I la senyora Núria de Gispert, per molt gran que sigui la seva dependència emocional d'Espanya -ja ha dit que no vol que Catalunya sigui una nació lliure-, no té cap dret, cap ni un, a impedir l'expressió d'aquesta veritat. La seva prohibició, per tant, és un acte abominable que ha de ser desobeït sistemàticament per una simple raó de sentit comú. Com més ho prohibeixin, ja sigui ella mateixa o substituts clònics com el diputat Lluís Corominas -produïa vergonya aliena sentir-lo reprovar Uriel Bertran-, més posaran en evidència els fonaments autoritaris del seu pensament i més es retrataran com a garants de la impunitat del robatori espanyol. Ara, certament, forçats pel rebombori, no pas per la reflexió, han dit que es replantejaran la prohibició. Demanarà perdó, doncs, Lluís Corominas a Uriel Bertran per haver-li dit que "si no hagués esgotat el temps li hauria retirat la paraula", ja que "aquest Parlament té dignitat i vostès la posen al límit", i per haver-li negat el dret a rèplica?

No cal dir que l'estol de tertulians hispanocèntrics -anestesistes socials, n'hauríem de dir- que dia rere dia s'omplen la boca de democràcia a ràdios i televisions, no van dir res d'això l'endemà dels fets. El seu tema favorit, és clar, eren els qualificatius de López Tena a De Gispert, cosa que demostra l'error del primer, caient, com dèiem abans, en el parany de la provocació i tapant, amb les seves paraules, el comportament antidemocràtic de la presidenta del Parlament. Sobretot tenint en compte que totes les crítiques al diputat van amagar un detall significatiu, i és que el seu comentari es referia al fet que De Gispert, tot desacreditant la institució que representa, s'hagués disfressat ridículament de fada per aparèixer a les pàgines del diari El País. Unes pàgines en què ella mateixa -ella mateixa!- reconeix "l'espoliació que pateix Catalunya". De Gispert, per tant, prohibeix dir al Parlament allò que ella diu als mitjans de comunicació. Per altra banda, per què no es disfressa de barrufet, el president del Congrés espanyol? Com és que el president Mas, que, amb bon criteri diu que hem de ser un país "seriós", no ha reprovat Núria de Gispert? És obvi, doncs, que aquesta senyora es va autodesqualificar tota sola i que López Tena, innecessàriament, va donar carnassa als depredadors i va aconseguir que els mitjans de comunicació, agafant el rave per les fulles, elevessin l'anècdota a la categoria de causa. És a dir, que el que havia dit un diputat en un passadís fos més important que la gravíssima prohibició que havia imposat la presidenta del Parlament en els Plens. La senyora Núria de Gispert ocupa el segon càrrec institucional més important de Catalunya i quan es passeja disfressada com si fos una figureta de Tele-5 o es comporta antidemocràticament, com és el cas, ridiculitza i degrada tot un país. Aquesta és la raó per la qual la mesa del Parlament, si vol demostrar la seva cultura democràtica, no pot reprovar només -com ha fet- el comportament d'Alfons López Tena. Ha de reprovar també, per damunt de tot, el comportament de Núria de Gispert.

El Singular Digital , 13/12/2011