És ben sabut que quan no es tenen arguments per justificar un comportament, sigui del caire que sigui, l'únic recurs de l'arrogant -o del sectari, en l'àmbit polític- és l'insult, l'estirabot o la desqualificació personal del crític. Mentre aquest últim argumenta, el primer, amb el cervell segrestat per la ràbia i la mesquinesa, només pensa a dir ximpleries per intentar minvar l'efecte de la crítica. Això fa que es passi hores o dies pensant en el denunciant i que, ves per on, tot i l'odi que sent per ell, no pugui evitar seguir-lo com un gosset allà on va, escoltant tot el que diu i llegint tot el que escriu. Talment com un enamorat. Al capdavall, si com diu la saviesa popular de l'amor a l'odi només hi ha un pas, és obvi que de l'odi a l'amor també.

En l'àmbit polític, el sectari, convertit en un soldat en el sentit més galdós del terme, és a dir, el de l'individu robotitzat que s'erigeix en guàrdia pretoriana de la cúpula d'un partit o del seu líder, acostuma a ser un personatge mancat d'afecte i necessitat de reafirmació personal que es dedica a blasmar histriònicament el crític a fi de sentir-se reconegut per la seva tribu. I és que la tribu, faci el que faci, està per damunt de tot i els seus interessos, disfressats dels interessos de Catalunya, justifiquen qualsevol cosa, incloent-hi la manca d'ètica i l'abandonament dels principis ideològics fundacionals. Per això, cada cop que la tribu comet un acte impropi, el sectari sense galons, el sectari ras, mira a una altra banda i tot seguit, com a covard que és -n'hi ha algun que dóna la cara, però fa el mateix-, carrega la seva pistoleta, es posa el passamuntanyes i s'asseu tot sol a l'ordinador disposat a insultar, a desqualificar i a mentir per apaivagar la ràbia que li produeix la seva pròpia impotència intel·lectual i per demostrar científicament, per mitjà de si mateix, que el grau d'estupidesa humana és il·limitat. Són les seves trampes al solitari.

Un altre tret molt propi del sectari o de l'odiador -hater, en termes informàtics- és el de la seva manca de comprensió lectora. Com que, a diferència de la resta d'humans, llegeix amb l'estómac, en lloc de fer-ho amb el cervell, no entén absolutament res. Per això els seus atacs estan tan mancats de sentit del ridícul i no passen de ser un patètic enfilall d'estirabots. És tot el que dóna de si aquell que blasma un text que no ha entès o que intenta desqualificar-ne l'autor pel sol fet de pensar com pensa. I si li cal posar en boca d'aquest coses que no ha dit o fer-ne una interpretació interessada no se n'està. Ho necessita com l'aire que respira per poder justificar el judici d'intencions que practica i l'expressió de l'odi que sent.

Per sort, però, hi ha un antídot formidable contra aquesta mena de paràsit, i és la indiferència. En tractar-se, com dèiem, d'un individu enamorat que en no sentir-se correspost odia per despit, no hi ha res que li faci més mal que se l'ignori. I aquesta és la raó per la qual insisteix i insisteix en l'intent de cridar l'atenció del seu odiat, perquè no suporta que aquest pugui viure tranquil·lament sense ni tan sols mirar-lo.

e-notícies , 12/12/2011