Aquest desembre, arran de la suma de festes, s'ha revifat la polèmica sobre si les festes intersetmanals s'han de traslladar a dilluns o a divendres per tal que no generin ponts laborals. Com és lògic, hi ha diversitat d'opinions i algunes de les més vehements són les que justifiquen aquest canvi en nom d'una major productivitat o per mitjà de comparacions amb països del centre i del nord d'Europa. Són raons discutibles, però. D'entrada, no tots els sectors socials hi estan d'acord, ja que n'hi ha que en viuen, precisament, d'aquests ponts, perquè són dates que molta gent es reserva per viatjar o per fer activitats lúdiques que la resta de l'any no els són possibles. Ja se sap, mai no plou a gust de tothom. Passa el mateix amb els partits nocturns televisats del Barça. Els restaurants els odien, els venedors de pizzes els adoren.

Jo, personalment, no sóc partidari de desplaçar les festes intersetmanals com a mesura per evitar els ponts que generen, perquè veig que equival a despullar un sant per vestir-ne un altre. D'entrada, no és cert que la gent treballi menys. La gent que fa pont no té més festes al llarg de l'any que els qui no en fan, per la senzilla raó que no hi ha cap empresa que ho permeti. L'únic que fa la gent que s'agafa un pont és exercir el seu dret a fer els dies de vacances que s'ha guardat justament per a dates com aquelles. En altres paraules, no escatimen pas dies de feina a l'empresa, només fan els dies legals que els corresponen i que tenen pendents des de l'estiu. ¿Que no en són tantes, les veus que demanen que es divideixin les vacances al llarg de l'any perquè no pot ser que tot el país es paralitzi el mes d'agost? I no és cert que cada cop són més les persones que les divideixen?

Hi ha qui diu que la gent, quan treballa en un pont, rendeix menys que quan ho fa en una setmana normal. Curiós. En tot cas, quins són els fonaments d'aquesta teoria? Significa, això, que la gent està tan contenta pensant que l'endemà és festa que té el cap a un altre lloc? I aleshores què en fem, dels divendres? Tampoc no rendeix la gent, els divendres, perquè està pensant en el cap de setmana? I els dilluns? Què n'hem de fer, dels dilluns? Com és que són el dia més odiat de la setmana? Són preguntes pertinents, perquè si la productivitat baixa en dies de pont, que és quan la gent està anímicament alta, esgarrifa pensar a quins nivells deu caure els dilluns, quan la gent està anímicament baixa. Per altra banda, em sembla perillós que la productivitat esdevingui el nou déu de la humanitat. Ja fa temps que s'està produint una involució de les conquestes socials. Ja fa temps que hem iniciat una glaciació de les relacions humanes i que tot ho mesurem en termes de productivitat. Produir, produir, produir..., aquesta sembla ser l'única raó per la qual som aquí. I això, és clar, converteix les persones que ens envolten en mers productes dels quals n'esperem rendibilitat. O no és precisament en funció d'això, de poder-les utilitzar per assolir els nostres nobilíssims objectius, que les escollim?

El meravellós Eixample d'Ildefons Cerdà, una obra que dóna caràcter singular a Barcelona i que és admirada mundialment per la seva estructura en quadrícula oberta i igualitària, és a dir, per la seva racional uniformitat, té també els seus elements trencadors. I la Diagonal n'és una mostra. Cerdà, conscient del perill d'aquesta monòtona uniformitat, va dissenyar una artèria diagonal que trencava el traçat reticular de l'Eixample travessant tota la ciutat. Dic això perquè és obvi que les festes intersetmanals -el seu significat i el greuge que pateixen els autònoms són un altre debat- constitueixen petits al·licients per a moltíssims treballadors que, gràcies a elles, es veuen alliberats de la monotonia productiva. Parlo de la moltíssima gent obligada a guanyar-se la vida en feines que no els agraden i amb sous escarransits. No tothom té la sort de poder treballar en una feina vocacional, creativa, enriquidora o estimulant. Hi ha feines molt mecàniques, feines molt abaltides i inapetents, o fins i tot causants de malformacions físiques, que fan que els qui les desenvolupen somniïn d'escapolir-se'n amb el calendari a la mà. I els ponts, com és lògic, fan aquest servei. Els ponts esdevenen petits oasis, talment com una cursa anual per etapes que permet posar un punt de color en un oceà de grisor merament productiva. Sí, ja sabem que hi ha gent que voldria humans robotitzats treballant nit i dia. És la mateixa mentalitat que se'n riu, del dret dels animals a viure i a créixer en les condicions pròpies de la seva espècie i a complir el seu cicle natural de vida. És la mateixa mentalitat que entafora milers de gallines en espais opressius i les enganya amb la llum perquè produeixin ous com si fossin màquines. És la mateixa mentalitat que pensa que els animals comestibles no tenen cap altra raó de ser en aquesta vida que esperar gairebé immòbils la mort en espais criminals que els enfolleixen i que els empenyen a l'automutilació. Cal produir, produir, produir. I mentre produïm, ximples com som, no ens adonem que en la nostra febre productiva hi ha el germen de la nostra extinció.

Si Catalunya es trobés on hi ha Noruega i Noruega es trobés on hi ha Catalunya, els catalans seríem com els noruecs i els noruecs serien com nosaltres. El clima i la llum configuren el caràcter, i la cultura, i l'alimentació, i els horaris, i els costums, i les tradicions... El món és divers i voler-lo uniformitzar en nom de la productivitat és un crim contra nosaltres mateixos. La uniformització del món ens aboca a la dieta única, a l'horari únic, al calendari únic, a les festes úniques, a la llengua única, al pensament únic. La uniformització del món, en definitiva, significa la deshumanització de l'ésser humà.

El Singular Digital , 20/12/2011