Aquestes festes de Nadal i Cap d'Any són un bon motiu per aparcar momentàniament els articles de caire polític i posar el focus en temes de caràcter més lleuger i distès. Aquests, evidentment, són dies de restaurants per excel·lència, dies de dinars i sopars amb molta gent a taula i en què la cridòria sembla justificada. Però la resta de l'any, llevat de llocs molt selectes, també n'acostuma a haver-n'hi molta, de cridòria, als restaurants. I la pregunta és: per què som tan sorollosos? Per què tenim tendència a cridar tant quan parlem? Per què ens costa tant adonar-nos que la nostra interessantíssima conversa en un restaurant no interessa gens a les persones que seuen a la taula del costat? És cert que som llatins i que els llatins acostumem a dir les coses en un to més elevat del necessari, talment com si dubtéssim de la bona oïda del nostre interlocutor. Però aquest no és un fenomen exclusivament llatí. Jo he estat en restaurants de Berlín envoltat d'alemanys sorollosos. I és que de gent sorollosa n'hi ha a tot arreu, per bé que aquí molta més. És clar que una cosa és el soroll i una altra el silenci absolut. Tampoc no cal arribar a l'extrem dels McDonald's de Göteborg, a Suècia, on la gent parla tan baix que sembla que estiguis menjant dins d'una església.

El restaurant, no cal dir-ho, és un dels llocs on més enutjós pot arribar a ser el soroll. Hi ha gent que sembla que vagi al restaurant a cridar, no pas a menjar. En aquest sentit, el pitjor són les colles, perquè quan s'ajunten vuit persones, per exemple, és gairebé segur que s'estableixen quatre converses simultànies. I com que quatre persones parlant totes alhora en un mateix lloc és difícil que s'entenguin, és inevitable que acabin apujant el to per tal de fer-se sentir. I aleshores, automàticament, sense adonar-se'n, la taula del costat es veu obligada a fer el mateix, que és just el que fa també la taula de més enllà i l'altra i l'altra i l'altra i així successivament fins a fer del local una olla de grills. I és d'aquesta manera, immersos en un gran xivarri, com es produeix l'efecte dominó: tothom crida perquè tothom crida. I com que tothom crida, el desenvolupament civilitzat del diàleg esdevé una tasca incòmoda, cansada i, sovint, molt poc enriquidora.

És una llàstima que no donem valor a la conversa reposada i que no ens adonem que parlar a crits no farà que siguem més divertits o més afectuosos del que ho seríem si parléssim en un to prudent. Una vegada, en un restaurant en què el xivarri dels comensals era feixugament notori, la mestressa -una senyora ja gran que es deia Angelina- va tenir una feliç reacció que mai no he oblidat. Visiblement cansada d'aquella cridòria, va deixar caure dissimuladament la safata buida. Els comensals, és clar, van emmudir de cop. Tots sabem el terrabastall que fan les safates dels bars quan cauen a terra. Doncs bé, la mestressa va respirar alleujada, va recollir la safata i va continuar treballant. Més tard em va confessar que, tot i els seus molts anys de professió, mai no s'havia acostumat a la cridòria. La cridòria la fatigava molt més que treballar diumenges i festius o que les varius que li havia regalat l'ofici. Per això, de vegades, quan ja no podia més, feia servir el recurs de la safata.

Avui l'Angelina ja és morta, però el seu fill té enregistrat el so que feia la seva safata en caure a terra i de vegades el fa sentir inesperadament als seus clients. És un homenatge a la seva mare, una dona que estimava la conversa plàcida i civilitzada.

e-notícies , 26/12/2011