Cal escoltar les declaracions que fan els diferents representants del PSOE de Catalunya als mitjans de comunicació, especialment ara que han celebrat l'operació dermoestètica del seu dotzè congrés, per comprovar la immensa incapacitat d'aquesta secció regional del partit a l'hora de connectar amb la realitat. De fet, ja fa anys que davallen sense que ningú no tingui el coratge d'aprofundir en les raons. Només cal veure el rebuig que van rebre les al·legacions que proposaven la separació del PSOE i com va triomfar la subordinació a la direcció central de Madrid. Però, ben mirat, potser no es pot esperar res més d'una formació els dirigents de la qual es declaren incompetents fins i tot per pronunciar correctament el seu nom. Fixem-nos, concretament, en la manera espanyolitzada que tenen tots de pronunciar la C de PSC i en la imatge de menyspreu per la llengua que transmeten un diputat o un alcalde amb aquesta actitud. I és que de la llengua, malauradament, només se'n preocupen aquells que defensen les llibertats nacionals de Catalunya. Els qui les rebutgen, en el millor dels casos, no hi tenen el més mínim interès.

Per això és ben normal que el dotzè congrés socialista s'hagi tancat en fals. Per poder saber on vas, primer has de saber qui ets. I els socialistes catalans tenen un gravíssim problema d'identitat. No sols no saben qui són, sinó que són percebuts per bona part de la societat catalana com un partit netament espanyolista, un partit que quan diu "aquest país" sempre es refereix a Espanya, un partit que menysprea la figura del president de Catalunya fins a degradar-la per sota de la de senador espanyol, un partit que vota sempre al costat del PP a Madrid en contra dels interessos nacionals de Catalunya, un partit que impedeix l'equiparació de la llengua catalana amb l'espanyola en les institucions de l'Estat i de la Unió Europea, un partit que prohibeix la participació de les seleccions nacionals catalanes en les competicions internacionals, un partit que ha marxat del govern espanyol sense complir els seus compromisos financers amb Catalunya, un partit que ha deixat un forat de 8.400 milions d'euros en els comptes públics de la Generalitat, un partit que s'ha negat a retornar a Catalunya el patrimoni documental que li fou robat pel franquisme i que es troba emmagatzemat a Salamanca, un partit, en definitiva, que afavoreix la persistent espoliació de Catalunya xifrada en 22.000 milions d'euros anuals, 12.000 euros per família, 3.000 euros per persona.

No és estrany que amb aquest historial tots els caps visibles del PSOE de Catalunya es vegin obligats a dir que són "catalanistes". Però com més ho diuen més hilaritat provoquen. D'una banda, perquè demostren que tenen la cua de palla; i de l'altra, perquè només es diu catalanista aquell que no ho és. Quan una evidència salta a la vista no cal explicitar-la. Llevat, és clar, que la suposada evidència no sigui res més que un vestit transparent sota el qual salta a la vista el defecte que es pretenia amagar.

El Singular Digital , 3/1/2012