Són molt d'agrair les declaracions que aquests dies ha fet  sobre la seva visió de Catalunya. Molt d'agrair per la seva sinceritat. Camacho demana el següent:

"Que hi hagi un nou model de política exterior, suprimint i reformulant ambaixades [catalanes]. Estem tenint un model de política exterior que suposa molta despesa pública i estem mantenint moltes empreses públiques que encara són deficitàries i que comporten molta despesa per als catalans". I quan el periodista li diu que la política exterior catalana, comparada amb l'espanyola, és de riure, ella respon: "No és una qüestió de comparacions. Els estats tenen una política exterior, i Catalunya no n'ha de tenir. Només ha de ser per internacionalitzar els seus productes i per captar inversors. La política exterior d'Espanya ja fa política exterior de Catalunya i de la resta de comunitats".

En altres paraules, segons Camacho, Catalunya no és una nació. Catalunya només són quatre províncies espanyoles subordinades a Espanya fins a la fi del món per designi diví sense cap dret a tenir política exterior pròpia ni a projectar-se internacionalment per si mateixes. I, per idèntica raó, les delegacions de la Generalitat a Brussel·les, París, Londres, Berlín, Buenos Aires -aquesta, sense cap mena de recursos- i Nova York haurien de tancar les seves portes o reconvertir-se en oficines turístiques alhora que Televisió de Catalunya s'hauria d'empetitir i espanyolitzar -encara més!- tot esdevenint allò que l'any 1983 el PSOE reclamava que fos: una televisió antropològica, com són ara Televisión Rioja o Extremadura Televisión. És clar, la senyora Camacho sap que els pressupostos actuals de TV3, tot i que molt migrats, permeten fer una televisió competitiva i de qualitat superior a la de molts estats, entre els quals Espanya, i, esverada, en demana la provincianització.

La part més sucosa de les seves declaracions és aquella que, com a nacionalista espanyola que és, ens diu el següent:

"TV3 hauria de demostrar la pluralitat del país, no només la Catalunya independentista. A la televisió valenciana i a la de les Balears es parla una altra llengua i castellà, i no passa absolutament res. En canvi, a Catalunya algunes persones han estat retirades de tertúlies per parlar en castellà. Jo això no ho puc admetre. Que la llengua prioritària a TV3 sigui el català, sí, però que també es podria fer en altres llengües i en castellà, això és evident".

Com veiem, les demandes de la senyora Camacho coincideixen fil per randa amb les del socialista Joan Ferran. I és que el Partit Popular i el Partit Socialista són la lloriguera del col·laboracionisme català. Per això, del més mínim bri de catalanitat a TV3 en diuen "televisió independentista". Però tant de bo tinguessin un bri de raó i TV3 fos mínimament catalanocèntrica. Malauradament no ho és. Jo mateix, en el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?, explico detalladament fins a quin punt i de quina manera TV3 constitueix una poderosíssima i sibil·lina eina d'espanyolització. Quant a la llengua, no és veritat que la llengua de l'emissora sigui el català. Ho és només en un tant per cent. I si algú ho dubta, que pregunti als catalans del nord o als fills de catalans a l'estranger, que lògicament no parlen espanyol. Li explicaran que la presència de l'espanyol és tan permanent en tots els àmbits de la programació, incloent-hi els anuncis, que els costa d'entendre'n la meitat dels continguts. Col·laboradors, convidats, entrevistats, telenotícies, reportatges, documentals, programes de debat, d'economia, d'esports, d'entreteniment, d'humor... La presència de l'espanyol és constant. I en programes com Polònia, Crackòvia o l'APM el català és gairebé testimonial.

Un altre punt significatiu de les declaracions de la senyora Camacho és quan diu això:

"És evident que Espanya ha de tenir un model de política exterior, perquè és necessari per al seu impuls, reconeixement i prestigi al món. Defensa és una política d'Estat, com Interior. Les polítiques d'Estat són absolutament imprescindibles per a la convivència i la cohesió".

Molt bé. Però d'això no se'n diu política identitària? I no és aquesta política la que la senyora Camacho critica del govern de Catalunya? Se li entén tot, tanmateix. Vol impedir l'existència d'un model de política exterior català precisament perquè sap que aquest model és bàsic perquè Catalunya rebi l'impuls i el reconeixement imprescindibles per tenir prestigi al món. I per això, mentre considera "imprescindible" abocar diners a carretades en ministeris com Cultura o Defensa i en ambaixades sumptuoses o merament honorífiques en nom de la "cohesió" identitària espanyola, vol aprimar els pressupostos destinats a la política nacional de Catalunya i a les seves pròpies polítiques de cohesió.

El problema de la senyora Camacho és el mateix que el de tots els col·laboracionistes catalans. Volen ser estimats a Espanya, però es troben que allà no són absolutament ningú perquè Espanya no estima els col·laboracionistes catalans, només els utilitza com a babaus útils. Carme Chacón n'és un exemple. I és ben normal, això, perquè no hi ha personatge més patètic, més esperpèntic i més execrable que un traïdor al seu país. Cada país, això sí, els denomina d'una manera. A Catalunya en diem botiflers.

e-notícies , 12/1/2012