Sean Connery ho diu tot sovint: jo sóc escocès, i el dia més feliç de la meva vida serà aquell en què Escòcia recuperi la plena sobirania. Aquestes paraules són mólt més importants del que semblen. No pel contingut sinó per qui les diu. Perquè qui les diu no és un ciutadà anònim d'Edimburg sinó una de les persones més famoses d'aquest món. Es tracta d'algú que ha triomfat a la vida. El guió invisible del destí ha estat generós amb ell, fins al punt de concedir-li tots els beneficis d'allò que, des d'un punt de vista material, el món entén per felicitat: atractiu físic, prestigi, fama, diners i, possiblement, la pervivència del seu nom més enllà de la mort. Per què una persona d'aquestes característiques -pensarà algú- s'ha de complicar la vida fent declaracions políticament incorrectes? Què en treu en Sean Connery reclamant la independència d'Escòcia? Doncs treu justament allò que mai no passaria pel cap al formulador d'aquesta mena de preguntes: el respecte per ell mateix. Exigint per al seu país el mateix grau de llibertat de què gaudeixen aquells que li neguen aquest dret, Connery, a més de mostrar-se com una persona conseqüent amb les seves conviccions, ens fa saber que l'esperat dia més feliç de la seva vida no guarda cap relació amb els paràmetres de l'èxit sinó amb els del compromís. El compromís, heus aquí una paraula meravellosa que roman inèdita en la vida de moltes persones.


Als Països Catalans no tenim figures de fama universal com la de Sean Connery, però tenim personalitats que admirem pel seu art, per la seva saviesa o per les seves aptituds. Joel Joan n'és una. Joel Joan, però, és un cas insòlit a casa nostra, ho és en l'àmbit de la seva professió i ho és també, malauradament, en gairebé tots els altres. Quan, per raons d'edat, encara no s'havia convertit en la figura popular que és avui, quan la seva carrera d'actor encara es trobava en fase de consolidació, Joel Joan no va tenir por de proclamar desacomplexadament: "Jo no sóc espanyol". És molt lloable el que va fer, perquè -a diferència d'en Connery, a qui ja res no li pot fer mal- la verbalització d'aquestes idees li podria suposar la marginació professional. En Joel Joan, però, no és un covard: "De què em serveix saber que no sóc espanyol -em va dir un dia-, si arribat el cas no tinc el valor de proclamar-ho?". I tenia raó. De què li serveixen a una persona els seus pensaments si no es veu amb cor de reblar-los amb una acció conseqüent? Per desgràcia, aquest és el mal de Catalunya: la por absurda que ens tenalla a l'hora de ser desacomplexats en la proclamació de la nostra identitat. Però la por existeix. I existeix perquè en un país on l'autoodi ha esdevingut la malaltia nacional, l'autoestima és un bé escàs. Per això ens calen referents com en Joel Joan, persones que havent-se guanyat la nostra estimació com a actors, pintors, escriptors, músics, arquitectes, esportistes, etc., tinguin també la capacitat de guanyar-se'ns pel seu grau de compromís nacional.

I és que el grau de compromís de Sean Connery amb el seu poble, a banda de situar-lo en el mapa, ha tingut un efecte fulminant en l'enfortiment de l'autoestima dels escocesos. Per damunt de l'envejable poder simbòlic de la selecció nacional escocesa, ha donat ales a la presa de consciència dels seus compatriotes i els està esperonant a treballar per la recuperació de la independència del seu país. Això és més important del que sembla, perquè, tant allà com aquí, el veritable enemic no són els anglesos o espanyols que volen una Escòcia o una Catalunya sotmeses a una nació que se'ls declara superior, sinó aquells escocesos i catalans col·laboracionistes amb les corones britànica i espanyola que, per dignificar-se davant del mirall, han elaborat un discurs que emmascara l'autoodi que pateixen. Ni cas, però. El discurs no va adreçat a nosaltres sinó a ells mateixos. El necessiten per poder-se llevar cada dia sense avergonyir-se de ser qui són. Són gent com l'Albert Boadella o l'Albert Branchadell, gent capaç de dir, com el primer, que faria les maletes en cas d'independència, o, com el segon, que la independència és perversa i moralment reprovable. Ves per on, no hi ha en la història de tota nació, poble o cultura un personatge més sinistre, pervers i moralment reprovable que el col·laboracionista. Quan finalment fa la maleta i se'n va, no ho fa perquè el faci fora ningú, sinó perquè fuig d'ell mateix. 

La veritat és que no cal un quocient intel·lectual gaire elevat per entendre que després del dret a la vida no hi ha dret més irrenunciable que la llibertat; altrament, quin sentit tindria la vida? La independència és un dret, no pas un privilegi. És per això que només un enemic de les llibertats pot negar el dret d'un altre a recuperar la llibertat que li va ser arrabassada i a decidir el seu propi destí. Ningú en aquest món -ni tan sols en nom d'una eufemística concòrdia- no té dret a demanar-nos que deixem de ser qui som per convertir-nos en part d'un altre. La concòrdia basada en la submissió d'una de les parts no resulta només patètica, també denota, per part del sotmès, un reconeixement encobert de la pròpia impotència. És així com molts catalans es fan espanyols, perquè no poden suportar la convivència diària amb les seves contradiccions. Si els espanyols no són catalans, però els catalans sí que són espanyols, és evident que només els catalans poden ser esquizofrènics.

No crec, això no obstant, que l'esquizofrènia sigui un sinònim de qualitat de vida. Per això és tan important el posicionament polític d'en Joel Joan, perquè el seu nom constitueix un referent per a moltes persones dels Països Catalans que se sentiran encoratjades a dir prou a l'esquizofrènia, prou a la submissió, prou a la rentada de cervell segons la qual “ser català és una manera de ser espanyol”. Ser català és només una manera de ser. Punt. I aquest, contràriament al que pensen i diuen els ciutadans del món de filiació espanyola, no és un plantejament nacionalista sinó universalista. Perquè només els veritables universalistes, només els veritables demòcrates, només els veritables amics de la humanitat estan a favor del dret a la independència de tots els pobles de la Terra.

Avui , 16/11/2001


Article inclòs en el llibre Despullats (Proa, 2003)