El portaveu del grup municipal del PP, Jorge Carreras, ha escampat un escrit per diversos mitjans dient que la "violència domèstica" no s'ha de diferenciar d'altres violències i que les mesures que s'adopten "en lloc de solucionar el problema l'agreugen". Segons ell, el que cal fer és un capmàs de totes les violències: violència contra les dones, contra els homes, contra els infants, contra la gent gran... Posats a fer, també hi podríem incloure la violència d'Espanya contra Catalunya, oi senyor Carreras? El cert, però, és que tota solució passa per l'anàlisi específica de cada forma de violència perquè, encara que alguns efectes tinguin elements coincidents, com ara la mort, les raons que l'originen són diferents. La violència contra les dones no prové d'un masclisme individual o circumstancial, la violència contra les dones es fonamenta en un masclisme social que per la seva ancestralitat i transversalitat ha adquirit un estatus de normalitat que el fa imperceptible. L'home sempre ha maltractat la dona. Sempre. I ho ha fet i ho fa perquè l'entén com una possessió i se'n considera amo i senyor de la seva vida i de la seva voluntat. I això està tan arrelat en el seu cervell que fins i tot l'incomoda, l'exaspera o el deprimeix tenir un sou inferior al de la seva parella o ser vençut per una dona en qualsevol àmbit no conceptuat com a femení. L'ús corrent de la frase "qui porta els pantalons a casa", per exemple, és ben il·lustrativa d'aquest masclisme social. El llenguatge sempre ens delata. I si les coses han fet un gir notable no ha estat pas fruit d'una maduració masculina espontània, sinó de la presa de consciència que la dona ha experimentat. L'actitud de l'home, per tant, evoluciona favorablement, però només ho fa en la mesura que la dona, amb la seva autoestima, li para els peus.