Aquests darrers dies se n'ha parlat força, de les visibles diferències entre la versió catalana i la versió espanyola d'El llibre i la rosa, de Geronimo Stilton. La catalana, per cert, és molt més acurada i té un paper de molta més qualitat que l'espanyola. S'ha dit que la versió espanyola havia fet desaparèixer les senyeres que es veuen a la coberta amb la intenció d'amagar, si més no a primera vista, que la història té lloc a Catalunya. Posteriorment, atès el rebombori, l'editorial Destino, responsable de la versió espanyola, ha declarat el següent: "No hem modificat absolutament res. En tot cas l'edició en català es va personalitzar, afegint-hi les franges vermelles en diversos llocs per fer un gest al lector que fes el llibre com més català millor".

D'acord. Cada mercat té la seva idiosincràsia i per vendre-hi un producte sovint calen estratègies diferents. La publicitat en sap molt, d'això. De vegades, a l'hora de fer un llançament, fins i tot cal canviar-ne l'eslògan per tal que el producte penetri bé en un país determinat. El problema és que en aquest cas hi ha moltes coses que no encaixen i que demostren que els canvis esmentats, més que a una estratègia de venda, són una decisió ideològica. Destino, que és una editorial catalana, sap molt bé que el més petit distintiu relacionat amb Catalunya faria que el llibre no es vengués a Espanya. I la bandera catalana, no cal dir-ho, és verí per a les llibreries d'aquell país. Aquesta és la raó per la qual s'ha preocupat d'esborrar tot vestigi de catalanitat de la coberta. Una coberta, ves per on, que està estretament relacionada amb el text per la senzilla raó que va ser una proposta del segell Estrella Polar, del Grup 62, l'editora de la versió catalana traduïda per David Nel·lo. "La idea [de la història] va ser nostra", diu Patrizia Campana, la seva directora. És a dir, que la coberta catalana no fa res més que reflectir l'ambient i el paisatge urbà de la diada de Sant Jordi. Un paisatge urbà format per llibres i roses, evidentment, però també per la bandera com a element ornamental de les parades i de tots els embolcalls florals. I és a partir d'aquí que comencen les incongruències i queden al descobert les autèntiques raons de Destino.

Si la història del llibre transcorre a Catalunya durant la diada de Sant Jordi –fins i tot s'hi explica què són els castells–, per què la coberta espanyola n'amaga els elements il·lustratius? Evidentment, no tindria cap sentit pintar-hi banderes catalanes si l'acció es desenvolupés en un altre lloc del món. Però resulta que no hi ha cap altre lloc del món que celebri una festa literària com la nostra. Cap ni un. Sant Jordi és una de les dues diades nacionals de Catalunya. Per això Destino, sabent que el mercat espanyol rebutjaria el llibre si hi veiés un bri de catalanitat, amaga les banderes al lector, i, en amagar-les, amaga també la història real que conté. Jo, per tant, si fos espanyol, m'emprenyaria molt que una editorial, sabent, com demostra que sap, que sóc al·lèrgic a tot el que fa olor de català, m'aixequés la camisa per tal d'aconseguir els meus diners.

Diu Destino que la coberta original enviada per Piemme, l'editorial italiana, era la que apareix a la versió espanyola, no pas a la catalana. Admetem-ho. Es comprèn que els italians no en sàpiguen res, de la simbologia ornamental de Sant Jordi. Per això va ser Estrella Polar qui va suggerir a Piemme d'incorporar aquesta ornamentació a la coberta a fi de fer-la versemblant, i els italians ho van trobar magnífic: "Van acceptar encantats", diu Estrella Polar, "De fet, a la coberta, primer van pintar-hi tres barres, i els vam demanar que en fossin quatre". Destino, per la seva banda, afirma que han suprimit les banderes perquè el seu àmbit de venda és Espanya: "No pensem només en Catalunya com a àmbit de venda. Però no hem eliminat cap símbol específic". Ah, no? La bandera d'una nació no és un símbol específic? Aleshores per què l'han prohibida?

Arribats aquí, i tenint en compte que no només s'ha censurat la coberta, sinó també algunes de les pàgines del llibre –especialment la 26, la 27 i la 30–, i fins i tot el títol, caldria que Destino respongués aquestes preguntes:

• Per què la versió espanyola no ha incorporat els elements definitius del disseny fets per Piemme?

• Si, com diuen els espanyols, Catalunya és Espanya i la bandera catalana és "constitucional", per què aquesta bandera no pot aparèixer a la coberta i a les pàgines d'un llibre publicat en espanyol?

• Si, com diu Destino, s'han suprimit les banderes catalanes de les parades amb l'única intenció de fer més ‘genèrica' la versió espanyola, per què s'hi han deixat les roses?

• Atès que el dia dels enamorats no és el mateix a Espanya –14 de febrer– que a Catalunya –23 d'abril– i que la tradició anual de regalar un llibre i una rosa a les persones estimades és genuïnament catalana i no existeix a Espanya, per quin motiu hi ha roses a la coberta i a les pàgines interiors de la versió espanyola del llibre i, en canvi, no hi ha banderes catalanes, tot i formar part de la mateixa iconografia?

• El títol original italià del llibre és "Il libro e la rosa", i Estrella Polar, en la versió catalana, l'ha respectat: "El llibre i la rosa". Destino, tanmateix, no ho ha fet. La versió espanyola es diu "El día del libro". Com és que Destino s'empara en el disseny inicial italià per dir que no ha esborrat res i, en canvi, no ha tingut escrúpols a esborrar el títol original?

• Si a Espanya no és possible vendre un llibre que es digui "El libro y la rosa", què hi pinten, aleshores, les roses amb el terra inequívoc de la Rambla de Barcelona?

• Quin és l'argument de Destino amb relació als exemplars en espanyol que es posen a la venda a Catalunya? ¿Pressuposa l'editorial, potser, que els compradors de la versió espanyola a casa nostra són tan catalanofòbics com els compradors espanyols i que, per tant, no es mereixen el trauma de veure la bandera catalana? Cal enredar-los, a més, amb un títol i una coberta que evoquin la Feria del Libro de Madrid?

• Ens pot dir Destino en quina pàgina, en quina línia, en quina paraula del text es parla d'Espanya i de la Feria de Libro de Madrid?

• Hi ha cap lector que pugui dubtar sobre quin és l'escenari on tenen lloc les vivències de Geronimo Stilton amb textos com aquest?: "Germanet, et porto, més ben dit, et portem a la ciutat més alegre del món: Barcelona. [...] Després d'un llarguíssim viatge, més ben dit, llarguíííííííssim, per fi vam arribar a Barcelona, la capital de Catalunya. [...] Què és tot això? Qui ens espera? Quina festa? Quin llibre? I sobretot... què dimonis hi tenen a veure les roses? [...] La Festa del Llibre i de la Rosa que se celebra cada any a Catalunya el 23 d'abril, Diada de Sant Jordi!"

Destino s'empara en el disseny inicial per dir que no ha censurat la bandera catalana. Però aquesta justificació queda invalidada a partir del moment que Giuseppe Ferrario, il·lustrador de la coberta, i Danilo Loizedda i Christian Aliprandi, il·lustradors de les pàgines interiors, en disposar de més informació, completen el seu treball incloent-hi banderes catalanes. És a dir, que tant la coberta com les il·lustracions interiors del disseny inicial eren incompletes i és només després de les esmenes que són definitives. Destino, però, prescindeix d'aquest acabat final i, per arrodonir l'espanyolització del llibre, li canvia el títol. Fins i tot l'avi Berenguer passa a dir-se "el abuelo Torcuato".

Sembla evident, doncs, que la paraula "genèric", per a Destino, és un eufemisme d'"espanyol", la qual cosa significa que Catalunya, com tots els espanyols saben molt bé, no és Espanya. Un detall que s'agraeix. Si Catalunya fos Espanya, la gran festa del llibre per antonomàsia en aquell país seria la poderosíssima diada de Sant Jordi, única al món, i no pas una festa menor d'àmbit municipal com la Feria del Libro de Madrid.

La part més fosca de tot plegat, això no obstant, és la que empeny Destino a fer el que ha fet, ja que és plenament conscient que no hi ha res més "genèric" a Espanya que la catalanofòbia. I un llibre amb banderes catalanes a la seva coberta i a les seves pàgines no el compraria ningú en aquell país. Al contrari, seria percebut com una provocació i generaria rebuig. Per això Destino esdevé còmplice d'aquest rebuig i no dubta a ofendre els catalans a canvi de fer caixa. Deu pensar que substituir una identitat per una altra no és una decisió ideològica. I deu pensar també que cap editorial no publicaria mai cap llibre amb un símbol negre, jueu, palestí o català en una societat racista que sentís aversió per alguna d'aquestes identitats. El negoci és el negoci, i, si cal, s'alia amb el racisme. El racisme, al capdavall, també és un mercat. I els diners d'aquest mercat també són bons per al negoci. El negoci de Destino.

El Singular Digital , 7/2/2012