No sento la més mínima simpatia pels implicats en la trama de corrupció de l'anomenat cas Gürtel. Per cap ni un. I encara menys per l'expresident valencià Francisco Camps. Al contrari, tant ell com els diversos dirigents del PP que hi estan implicats em repugnen ideològicament i, com diu el seu rei, seria per a mi un motiu de profunda satisfacció veure'ls tancats en el marc incomparable d'una presó. Tanmateix, com a demòcrata, confesso que em produeix un gran plaer veure el jutge Baltasar Garzón assegut al banc dels acusats en qualitat de delinqüent -cap jutge no pot violar els drets de les persones, encara que siguin a la presó- i sotmès només a una petitíssima part de la humiliació a què ell va sotmetre l'any 1992 una quarantena de persones innocents pel sol fet de ser independentistes. En aquell any, aquest fals demòcrata, va ordenar l'empresonament de diversos catalans als quals se'ls va aplicar la llei antiterrorista i van patir ferotges tortures a les dependències policials sense que fes absolutament res per evitar-les. Els mateixos torturats han explicat que quan els interrogava i li deien els martiris que estaven patint per part dels cossos de seguretat espanyols desviava cínicament la mirada cap el sostre per demostrar-los que tot el que deien era tan inútil com si ho diguessin a una paret.

Dotze anys després, l'any 2004, el Tribunal Internacional de Drets Humans d'Estrasburg, al qual van apel·lar les víctimes, va dictar sentència condemnatòria contra l'Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures practicades a una quinzena d'independentistes i el va obligar a indemnitzar els demandants amb 8.000 euros per a cadascun i a pagar 12.000 euros addicionals pels costos legals del procés. Garzón, però, no sols no s'avergonyeix d'aquells fets, sinó que en el seu llibre Un mundo sin miedo es vanta d'haver infiltrat agents dels CESID en l'independentisme català. Per tant, la imatge de defensor de la democràcia, de les llibertats i dels drets humans que s'ha fabricat és rotundament falsa i només forma part del seu projecte de glorificació personal. Un projecte que, per a reeixir, necessitava d'una tria molt acurada de casos que, ja fos pel nom dels implicats o pel ressò del procés -Pinochet, les dictadures xilena i argentina, els crims del franquisme...-, li donessin popularitat i notorietat internacionals fins al punt de postular-se per a Premi Nobel de la Pau.

Això, però, no impedeix que l'espanyolisme disfressat de progressisme que cada dia escampa la seva hipocresia políticament correcta a les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió catalanes tingui la barra de llagotejar Garzón presentant-lo com a màrtir de la caverna espanyola quan, com sabem, la caverna espanyola està formada pel PP i pel PSOE, a parts iguals, amb uns ideals que es resumeixen en l'article 8è de la seva Constitució, aquell que diu que la tasca de les forces armades consisteix a esclafar militarment la voluntat d'independència pacífica i democràtica del poble català. Són, en definitiva, les mateixes veus i emissores que, revestides d'una galdosa neutralitat, no sols maquillen el passat de Juan Antonio Samaranch, Carles Sentís i Fraga Iribarne arran de la seva mort, com a membres destacats d'un règim de terror que va cometre milers de crims contra la humanitat, sinó que pretenen endolcir-ne la memòria tot fent-los passar per benefactors de la democràcia i fins i tot, en el cas dels dos primers, com a catalans insignes. És a dir, que mentre a Alemanya es repudia les figures destacades del nazisme, a Catalunya s'enalteix les figures destacades del franquisme. L'autoanomenada esquerra, coneguda també com a tripartit -PSOE, Esquerra i ICV-, fins i tot els ha arribat a homenatjar amb els màxims honors al Palau de la Generalitat. Són els mateixos hipòcrites que gosen parlar de memòria històrica i de víctimes i que amb una mà reivindiquen els defensors de les llibertats mentre amb l'altra glorifiquen els seus assassins.

Desconec quin serà el futur de Baltasar Garzón, però no me l'imagino a la presó. Els policies torturadors d'independentistes tampoc no hi han anat mai, a la presó. Me l'imagino, això sí, voltant pel món amb dietes sumptuoses i fent-se passar per màrtir de la intolerància. La mateixa intolerància que ell emparava amb el seu silenci quan eren torturats els independentistes catalans. A Baltasar Garzón, decididament, ningú no li posarà una bossa de plàstic al cap perquè s'asfixiï, ni el sotmetrà a vexacions sexuals perquè senti fàstic de si mateix, ni el baldarà a cops perquè digui que és espanyol, ni li aplicarà elèctrodes als genitals perquè xiscli de dolor. Garzón mai no sabrà què és això, perquè és un jutge que, quan un detingut li ho explica, en lloc d'escoltar-lo desvia els ulls i mira el sostre.

e-notícies , 6/2/2012