Dies enrere, mentre dinava en un restaurant de Sant Cugat, una clienta es va aixecar de la taula, va anar a la barra i va dir: "Que teniu un diari que tingui la cartellera?". L'amo del restaurant li'n va donar un i ella va tornar a la taula. El fet em va cridar l'atenció, perquè era ben palès que es tractava d'una persona que no deu llegir mai cap diari. Altrament, hauria formulat la pregunta d'una altra manera. Vull dir que hauria sabut que els quatre diaris que s'editen a Catalunya inclouen sempre la cartellera. No n'hi ha cap que no la tingui. I això és així perquè es tracta d'una de les seccions més consultades de les seves pàgines.

Hom dirà que la poca lectura de diaris rau en l'existència d'Internet, cosa que és certa. Però aquesta veritat innegable no ho explica pas tot. Més aviat defuig el problema de fons. I la prova és que abans que Internet existís l'índex de vendes de diaris a Catalunya ja era lamentablement baix. Ja sabem que la immensa majoria de catalans s'informa pels Telenotícies. Un Telenotícies, al capdavall, també és un diari. Però la naturalesa d'un diari televisiu no té res a veure amb la d'un diari escrit. Un Telenotícies és una macedònia de la realitat. Una macedònia que ens arriba servida en càpsules de seixanta segons bona part dels quals, seguint un règim de quotes, no són res més que simples declaracions sobredimensionades de polítics. Per altra banda, la necessitat de retenir el teleespectador durant tres quarts d'hora, com si es tractés d'una pel·lícula d'acció, fa que tot plegat sigui superficial i que es redueixi a un periodisme de titulars. I una societat que s'informa per mitjà de titulars, sense aprofundir en tot allò que l'envolta, és una societat fàcilment manipulable. Per tenir criteri cal estar informat. Sense informació no hi pot haver reflexió.

Diari de Sant Cugat , 10/2/2012