Qui diu que no hi ha bones notícies? Sí que n'hi ha. De tant en tant, si més no. El problema és que n'hi ha tantes, de negatives, que les bones queden amagades i gairebé no es veuen. La decisió personal de Martin Schulz, president del Parlament Europeu, relativa a l'ús de la llengua catalana, és una notícia magnífica, per bé que ja veurem si pot reeixir. Schulz, responent a les preguntes dels eurodiputats catalans, Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV), ha dit que li semblava inexplicable que a hores d'ara encara no s'hagi normalitzat l'ús de la llengua catalana a l'eurocambra, tenint en compte els seus nou milions de parlants. "Com s'entén que es reconegui el danès, el finès, l'eslovac, el lituà, l'eslovè, el letó, l'estonià i el maltès, que tenen menys parlants, i en canvi el català no?" es preguntava ell. A partir d'ara, per tant, és possible que els diputats catalans puguin defensar els interessos de Catalunya en la seva llengua amb la mateixa naturalitat amb què ho fan els danesos en danès o els finlandesos en finès. Sembla mentida que una qüestió tan senzilla i elemental hagi trigat tants anys a plantejar-se. I si, a més, recordem que José Borrell va ser president del Parlament Europeu, veurem que allò que prohibia amb menyspreu i principis totalitaris un català, ho capgira ara amb respecte i principis democràtics un alemany.

La realitat, tanmateix, té moltes cares, i la del senyor Schulz és la cara amable. Però què passarà d'aquí a dos anys i mig, quan el senyor Schulz plegui? Què passarà quan el seu lloc l'ocupi un polític que no tingui la mateixa actitud? Hem tingut la sort que Martin Schulz és una persona afeccionada a la lectura i que coneix la literatura catalana, però el rang de la nostra llengua a les institucions europees ha de dependre d'una particularitat com aquesta? Com és que el danès, el finès, el maltès o l'eslovè no necessiten que ningú conegui la seva literatura per ser oficials a la Unió Europea? La resposta a aquestes preguntes, tot i que també se les feia el senyor Schulz, és òbvia: perquè Europa no és una unió fraternal de pobles, Europa és un club privat d'estats. Aquest petit detall, òbviament, és un problema terrible per al poble català, però també és un error de base per part de la Unió Europea, perquè una Unió que es fonamenta en europeus de primera i en europeus de segona, en funció del seu origen, no té futur i està abocada al fracàs o, si més no, al conflicte i a la incohesió.

Val a dir, però, que el tema de la marginalitat de la llengua catalana a les institucions europees no és culpa d'Europa, sinó d'Espanya. Espanya, a través dels diferents governs del Partit Socialista i del Partit Popular, sempre ha negat al català el rang de llengua oficial de l'Estat a fi que tampoc no pogués ser llengua oficial a Europa. "Estem molt oberts al multilingüisme", deia Jerzy Buzek, l'antecessor de Schulz, "però com ens podeu demanar poder fer servir a Brussel·les una llengua que ni tan sols us deixen parlar al vostre Congrés dels Diputats?"

Amb tot, el més greu no és això. El més greu és que aquesta política ha comptat sempre amb suport català a Madrid. Els diputats que la delegació catalana del PSOE ha tingut al Congrés espanyol en totes les legislatures no han fet absolutament res per la dignificació de la seva llengua. Al contrari, talment com robots –aquest és el paper dels socialistes catalans en aquella cambra– s'han limitat a votar d'acord amb les ordres de la cúpula de Madrid. Madrid ordena i ells premen el botonet. El 9 de febrer de 2006, fent costat al Partit Popular, fins i tot van arribar a l'extrem de votar en contra de la unitat de la llengua (!). I si a això hi afegim les constants maniobres d'un altre eurodiputat català carregat d'autoodi com Alejo Vidal-Quadras, un dels catorze vicepresidents de l'eurocambra, la situació encara s'entén millor. Vidal-Quadras, titllant Tremosa i Romeva de "provincians" i de "fanàtics incompetents" per voler emprar el català a Europa, ha boicotejat tant com ha pogut allò que l'alemany Martin Schulz, per sort, ha decidit ara per si mateix.

Aquestes coses ens haurien de fer reflexionar, perquè no hi ha dubte que totes les batalles que lliurem per la llengua ens les podríem estalviar si concentréssim la nostra energia en la consecució d'un Estat propi. Malta, amb quatre-cents mil habitants, no ha hagut de lliurar cap batalla per la seva llengua a Brussel·les. Hi va entrar l'1 de maig de 2004 per la porta principal i, des d'aleshores, el maltès és llengua de ple dret a les institucions europees. El maltès, per tant, és llengua d'autoritat. La llengua catalana, en canvi, és només llengua de voluntat. Depèn, ves per on, de la bona voluntat d'un ciutadà alemany.

El Singular Digital , 14/2/2012