Aquesta columna d'avui va adreçada especialment a Cristina Paraira, responsable de Serveis Urbans de l'Ajuntament de Sant Cugat, i és una continuació de la que vaig escriure el passat 28 d'octubre titulada "A l'Ajuntament, amb afecte". En aquell article explicava la manca de bancs públics que pateixen les persones grans a la rambla del Celler, entre l'Ajuntament i el carrer de Francesc Moragas, i demanava que les cadires encarades al sol, que es van retirar a causa de la perillositat dels seus angles, fossin substituïdes per bancs de fusta. Com que no hi ha hagut cap novetat en aquest sentit, hi torno a insistir. Les persones grans necessiten aquests bancs, ja que les cadires actuals són totes a l'ombra i, si s'hi asseuen, es moren de fred. Això, és clar, els obliga a asseure's en els marges de l'assolellat i elevat escocell de l'arbre que hi ha al davant del restaurant l'Art, cosa que els resulta molt incòmoda. Ja sé que no gaudim de bonança econòmica i que són moltes les necessitats que Serveis Urbans ha d'atendre, això és ben palès. Però tant de bo totes les necessitats tinguessin un cost tan petit com la instal·lació de mitja dotzena de bancs al carrer.
Les persones, en general, acostumem a ignorar les problemàtiques específiques dels col·lectius minoritaris, i així com desconeixem les dificultats que comporta moure's en cadira de rodes, si no és que un malaurat atzar ens hi obliga, també desconeixem què significa ser vell fins que hi arribem. Ser vell, entre altres coses, significa no poder sortir de casa quan el fred és intens o haver d'aprofitar les hores del migdia per airejar-se i fer-la petar sota la benedicció solar. Només es tracta de posar bancs de fusta encarats al sol per a persones grans en un tram de carrer on abans hi havia fredes cadires per a adolescents. Només això.