"El teatre català no pot viure al marge dels problemes del país"
D'on neix el projecte de fer aquest espectacle?
Neix del fet que som un poble que desconeix la seva història. Durant molts anys ens l'han amagada i ens han dit que no en teníem, d'història. Però la tenim. Tenim mil anys d'història. Mil anys en què hi ha hagut de tot. Catalunya ha estat la nació més important de la Mediterrània i ha estat també un país conquerit, s'ha nodrit de la cultura d'altres pobles i alhora ha fet grans aportacions a la humanitat en el camp del pensament, dels drets, de les ciències o de les arts. Som la suma de totes aquestes coses i de moltíssimes més i vam considerar que conèixer-les, a més d'un dret que tenim, és també una obligació.
Quins valors us proposeu de transmetre amb "Trifulkes"?
Valors integradors. La protagonista és una nena negra nascuda aquí, que es diu Nguéa, filla d'aquesta nova Catalunya que s'ha convertit en la llar de persones procedents dels cinc continents amb cognoms que encara no hem après a pronunciar. És una nena que té el desig d'arribar a ser presidenta de Catalunya i que amb l'entusiasme de l'adolescència explica la història d'aquest país, que és el seu, a la seva àvia, que viu a l'Àfrica. Crec que el present no s'explica sense el passat, i la consciència dels nostres drets passa ineludiblement per coneixement d'allò que som i d'allò que hem estat.
Com s'ha gestat la dramatúrgia de l'espectacle i la feina que has fet amb en Pere Planella?
Va ser en Pere Planella qui em va encarregar l'escriptura d'aquesta obra. La idea és seva. Ell sabia que la història de Catalunya era un tema que no s'havia abordat en el teatre i va pensar que seria meravellós poder omplir aquest buit. A partir d'aquí, em vaig posar a escriure i el resultat, que està publicat en un llibre, és el que podem veure al Teatre Nacional.
Amb Pere Planella, si no ho recordo malament, ja vau fer l'espectacle basat en el cas de l'Èric Bertran. Quin és l'eix que vertebra la vostra línia artística com a companyia?
Bé, jo no pertanyo a la companyia. El meu treball és només com a autor. Però, certament, com dius, Trifulkes de la KatalanaTribu no és la primera obra en què treballem plegats. L'obra Èric i l'Exèrcit del Fènix la vaig escriure el 2007 i també va ser un encàrrec de Pere Planella. En Pere estava colpit pel cas de l'Èric Bertran, el nen de 14 anys acusat de terrorisme per demanar l'etiquetatge en català, i en Joel Joan, que és amic de tots dos i que sabia que jo coneixia el tema en profunditat, ens va presentar i de seguida ens vam posar d'acord. El cert és que amb Pere Planella i amb Roger Cònsul sempre hi he treballat molt a gust. Tenim línies de pensament coincidents en moltes coses i això ho fa tot més senzill. En Pere és part indestriable de la història del teatre del nostre país i jo al seu costat he après moltíssimes coses que no sabia en aquest terreny.
Tu ets una persona preocupada per la qüestió nacional. Quin paper creus que ha de jugar el teatre en l'enfortiment de la nostra identitat?
Un paper rellevant. El teatre català no pot viure al marge dels problemes del país i del seu temps. Els ha de fer pujar a l'escenari, els ha d'abordar, els ha de reflectir... Això no és fàcil, és clar, perquè els dramaturgs catalans no són extraterrestres, són persones normals que, com és lògic, arrosseguen les pors i l'autocensura pròpies d'un país que fa tres segles que no decideix per si mateix. Quan una persona o una col·lectivitat fa molts anys que no prenen decisions i que es limiten a complir la voluntat d'un tercer és gairebé un miracle que tinguin confiança en si mateixes. Això genera inseguretat i acomplexament. És a dir, la creença que abordar temes com els drets nacionals de Catalunya o la marginació de la llengua catalana, posem per cas, són coses massa locals o poc universals. Però, què hi ha més universal que el dret a la vida en llibertat? El nostre país té problemes existencials molt greus i el teatre n'ha de parlar. No pot ser que dintre d'uns anys, quan mirem aquest context històric, no hi trobem un teatre que el reflecteixi. Pot resultar força incòmode, ja ho sé. Però la comoditat és poc evolutiva. Per això trobo que és molt d'agrair l'aposta que ha fet Sergi Belbel, programant aquesta obra en l'escenari més prestigiós de Catalunya.
Has pogut seguir de prop els assaigs o n'has quedat al marge?
Els vaig seguir inicialment per abordar les modificacions o els dubtes que sorgien sobre la marxa, però un cop el text lliscava bé la meva presència era totalment innecessària. I crec que el mateix es pot dir de Toni Xuclà i Joan Vilamala, que han fet una música i una lletra de les cançons realment formidables.
Qualsevol altra consideració que vulguis fer, te l'agrairé.
El fet que tots els personatges masculins siguin interpretats per actrius, en lloc d'actors, no és casualitat. El món ha estat tan androcèntric i la nostra història, com la de tots els pobles, està tan farcida d'homes il·lustres que hem volgut compensar-ho fent que personatges com ara Jaume I, Guifré el Pilós, Roger de Flor o Pau Claris apareguin interpretats per dones. I ha estat un encert, perquè les actrius escollides són meravelloses.
Teatre Nacional de Catalunya, febrer 2012