Hem d'acollir amb entusiasme la iniciativa "Volem un Verdi a Sant Cugat", promoguda per un col·lectiu de santcugatencs que, evocant els cinemes Verdi de Barcelona, demana l'existència d'una sala que projecti estrenes en versió original. Tenen moltíssima raó quan diuen que "Sant Cugat és una ciutat amb prou nivell cultural per permetre's aquesta mena de cinema". Ho prova, a més, l'èxit del cicle de cinema d'autor dels dijous, en conveni amb Cinesa, però que no cobreix la mancança, perquè no projecta estrenes i es redueix a dues úniques funcions. Del que es tracta és que arribin els films de la cartellera i que s'acabi amb l'obligació dels santcugatencs d'anar a Barcelona en vehicle privat a causa d'uns horaris nocturns de tren, de diumenge a dijous, que no guarden cap concordança amb els horaris cinematogràfics. Em consta que hi ha receptivitat per part de l'Ajuntament a la iniciativa, però, tenint en compte la idiosincràsia del món de l'exhibició a Catalunya, em temo que difícilment reeixirà. Ho dic per experiència. Jo, personalment, ho vaig intentar anys enrere amb l'empresari Josep Serra, que regentava la Sala Res -actual Be-bop-, i no ens en vam sortir. I no pas per culpa de l'Ajuntament, sinó per l'hostilitat de les empreses establertes que hi veien una competència. Hom dirà: "Competència? Quina competència, si no projecten films en versió original!" Doncs sí, és cert. Però ells ni fan ni deixen fer. Això, és clar, no treu que el col·lectiu hagi de seguir lluitant. I tant que sí! Però cal ser conscients que la situació només es pot capgirar amb diners. Prou diners per poder ser immunes a les pressions. Certament, és lamentable que Sant Cugat estigui subordinada al cinema més descaradament comercial i no tingui ni una sola pantalla destinada a films d'un nivell superior i més adult.