Realment vergonyós l'indult als cinc Mossos d'Esquadra que l'any 2008 van ser condemnats per l'Audiència de Barcelona per haver torturat un home, Lucian Padurau, de nacionalitat romanesa, a qui havien detingut erròniament i de manera violenta el 27 de juliol de 2006 a la porta de casa seva acusant-lo de robatori. El detingut, malgrat que insistia que era hemofílic, va ser colpejat davant dels vianants, que retreien als policies aquest comportament, i posteriorment, ja dins d'un vehicle policial va ser torturat i amenaçat amb el canó d'una pistola a la boca per tal que confessés un delicte que no havia comès. Li van dir: "Més val que t'ho empassis tot. Si la jutgessa et deixa anar, et matem nosaltres". Tot seguit, en arribar a la tristament famosa comissaria de Les Corts, un agent va advertir als seus companys: "No el pegueu més, que aquí hi ha càmeres".

L'any 2009, un any després del judici dels fets, el Tribunal Suprem va ratificar la sentència de l'Audiència de Barcelona i va reafirmar les penes d'inhabilitació professional, presó i multa per delicte de lesions, tortura, maltractaments i detenció il·legal. A partir d'aleshores, però, es va desfermar una campanya corporativa, mediàtica, sindical i institucional a favor dels policies fins al punt que Joan Saura, aleshores conseller d'Interior, va pagar amb diners públics la defensa jurídica dels condemnats contractant un luxós gabinet d'advocats entre els quals el lletrat de la Generalitat Josep Lluís Florensa, que el 2006, com ha recordat el setmanari La Directa, havia estat condecorat amb la medalla al mèrit policial i que el 2009 va defensar la fractura d'un braç d'un home de nacionalitat guineana detingut per la policia amb l'argument que el trencament s'havia produït per culpa de la descalcificació de la víctima durant una "infantesa entre la fam i la guerra" i per "un problema vitamínic".

La campanya contraria a la sentència va comptar no sols amb el suport de tots els sindicats policials, del director de la policia, Rafael Olmos, i de polítics com Montserrat Tura o Joan Delort, sinó també amb el de la UGT, amb Josep Maria Álvarez al capdavant. Per a totes aquestes persones, colpejar brutalment algú i posar-li el canó d'una pistola a la boca amenaçant-lo de mort no són tortures. Són coses que passen. Ja se sap, la vida és així. Hi ha gent amb dret a maltractar en virtut d'un uniforme i gent condemnada a ser criminalitzada en cas que denunciï aquests maltractaments. Deu ser per això que encara és l'hora que els sindicats policials, la UGT, la senyora Tura o els senyors Olmos, Delort i Álvarez es dignin alçar la veu contra les tortures practicades a presos polítics per part de la policia espanyola i la Guàrdia Civil i denunciades pel relator de les Nacions Unides. Es nota que tants anys d'impunitat policial franquista com els que hem patit han aconseguit banalitzar la violació dels drets humans.

Per sort, Amnistia Internacional ha inclòs el cas del romanès Lucian Padurau com a mostra de la impunitat amb què actuen els cossos policials de l'Estat espanyol, fins i tot quan hi ha testimonis oculars, informes mèdics i hospitalitzacions. Però què es pot esperar d'una justícia totalment polititzada que arriba a l'extrem de vantar-se públicament de les seves barbaritats? Recordem, en aquet sentit, les recents declaracions del ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, a Catalunya Ràdio, dient que l'indult d'uns Mossos a petició de la conselleria catalana d'Interior era una mostra de bona col·laboració entre governs. Arribats aquí, em sembla interessantíssima la reflexió que l'advocat Jaume Asens fa sobre aquesta qüestió: "Què passaria si no hagués estat una detenció per error? Fa tota la impressió que s'està justificant que, si no hagués estat un error, l'actuació hauria estat correcta. La lògica és perversa".

Quan alguns Mossos honestos -que n'hi ha moltíssims- es pregunten de manera fonamentada per quin motiu han perdut l'estima de la societat, no s'adonen que la resposta es troba dintre seu. Si en lloc de fer corporativisme, protegint els agents que denigren el cos, els aïllessin i els rebutgessin per embrutar-ne la imatge, tot seria diferent. Però que es pot esperar d'un col·lectiu que fa les seves reivindicacions laborals satanitzant la llengua catalana i cridant "¡Viva España!"?

e-notícies , 5/3/2012