Crec que el veritable Dia Internacional de la Dona serà el dia que no calgui celebrar el Dia Internacional de la Dona. Dic això perquè aquesta diada que acabem de celebrar a Sant Cugat, amb un munt d'activitats i que és absolutament necessària, és també, en si mateixa, l'expressió d'un desequilibri social, un desequilibri que gairebé sembla normal de tan arrelat com està. Però no n'és, de normal. De fet, és una aberració. La prova la tenim en les set dones que han mort a Catalunya en aquests primers mesos del 2012 víctimes de la violència masclista. Potser algú consideri que aquesta xifra és insignificant, però, si és així, caldrà dir-li que en menys de tres mesos el nombre de víctimes del 2012 ja ha superat la meitat del total de víctimes dels anys 2011 o 2010. A mi, en tot cas, la xifra em sembla escandalosa. Però encara em sembla més escandalosa la naturalitat amb què tots plegats l'acceptem. Set dones han estat assassinades enguany per la seva condició de dones i no passa res. Absolutament res. Si la situació fos a l'inrevés i estiguéssim parlant de set homes assassinats per les seves dones l'alarma social i el ressò mediàtic serien radicalment diferents. "Què està passant?", ens preguntaríem. "Com pot ser que hi hagi tantes dones que assassinen els seus marits o exmarits?". I és que en el fons, en la nostra jerarquia social, ser dona encara és una categoria inferior. Per això, de la mateixa manera que l'assassinat de cinquanta africans és menys notícia que l'assassinat d'un occidental a l'Àfrica, també l'assassinat de set dones a mans de sis homes és menys notícia que l'assassinat de set homes a mans de set dones. No ho voldrem reconèixer i direm que l'assassinat d'una dona té el mateix interès informatiu que el d'un home. Però no és pas veritat. La nostra aquiescència ens delata.