Arribo al Terra Dolça a quarts de dues de la tarda. Encara és d'hora i només hi ha un parell de taules ocupades, però una de les persones que hi dinen no em resulta desconeguda. M'assec, torno a mirar la persona en qüestió, que està acompanyada d'una altra, i penso que és en Pere Soler, el regidor del Partit Socialista a l'Ajuntament de Sant Cugat. No n'estic segur, perquè no hem coincidit mai enlloc, però per les fotos que n'he vist diria que és ell. Si és així, es tracta del polític amb el qual he mantingut una discrepància puntual a través d'uns escrits a Cugat.cat. No és cap secret que pensem diferent i que, atès que no vull per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el que tenen, per exemple, Espanya, França o Suècia, és a dir, el de nacions plenament sobiranes amb veu i vot a la Unió Europea i a les Nacions Unides, és obvi que no ens posarem mai d'acord. I encara menys pel que fa al tarannà i a la praxi del Partit Socialista. Tanmateix, quan acaba de dinar, veig que s'alça de la taula, paga el compte a la barra, recull les seves coses i, tot venint cap a mi, em diu somrient: "Víctor Alexandre, oi?", "Sí", responc. I aleshores m'allarga la mà, es presenta com a Pere Soler i em comenta distès les nostres discrepàncies ideològiques. Som com som i pensem com pensem, ens diem. Però estem d'acord que la vida és discrepància i que allò que ens fa civilitzats és precisament la manera com gestionem aquesta discrepància i el codi ètic que observem en la nostra relació amb els altres. Quan Pere Soler se'n va, penso que he conegut una persona noble i això m'agrada. Divergim políticament, és clar que sí, però no importa. Hi ha altres valors que també compten, i una encaixada de mans i un somriure franc són un llenguatge universal d'afecte i de respecte mutu. Un dia per recordar.