És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel·les, de Manel Bargalló, a l'aparador d'una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s'equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil.

Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen. No és estrany, per tant, que aquests partits giressin l'esquena a Deumil.cat. Una altra cosa és que hi col·laboressin militants de base a títol personal, però els partits, com lamenta Bargalló, es van fer l'orni.

Una altra decepció que el llibre recull és el cop de porta d'Esquerra i CiU a la Iniciativa Legislativa Popular que demanava al Parlament una proposta de llei per convocar un referèndum per la independència. Bargalló ho explica així: "Per desgràcia, la votació de la Mesa en contra de l'admissió de la ILP ens deia que per als dirigents d'ERC i CiU no entrava dins dels seus plans a curt termini fer cap acció al Parlament a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Tot el que fossin proclames, discursos o declaracions independentistes que no tenen cap conseqüència jurídica o política, no representa cap problema per a aquests partits, però quan es tracta que sí que en tinguin, aleshores, ni parlar-ne".

Encara vindrien més desenganys de la mateixa mena. Manel Bargalló en destaca dos: l'abúlia del Casal Català de Brussel·les i el buit que van patir per part dels eurodiputats catalans el dia que la delegació de Deumil.cat tenia una recepció al Parlament Europeu. El Casal Català de Brussel·les -als antípodes de la implicació d'algun dels seus membres- basava la seva indiferència en la consigna de la Generalitat "de no posar-se en política" per no perdre les subvencions, cosa que no tenia cap sentit atès que la iniciativa era popular i no partia de cap força política. "Sabia que els casals depenien de la Vicepresidència de la Generalitat" -diu Bargalló-, "i, per tant, estaven sota les ordres de l'honorable Josep-Lluís Carod-Rovira. No podia ser que, qui fou el màxim dirigent d'ERC, no ens ajudés en una manifestació per demanar la independència de Catalunya. Com pot ser que un partit independentista retallés subvencions al Casal Català de Brussel·les si aquest ens ajudava a fer una manifestació independentista? Impossible... No m'ho podia creure! Tenia l'esperança que encara que no ho fes de manera explícita per no violentar els seus socis de govern, deixaria que el Casal ens ajudés". Però no hi va haver cap ajuda.

Pel que fa al desistiment dels eurodiputats catalans, el llibre explica que només Raül Romeva, d'ICV, va excusar la seva absència. Els altres senzillament no van aparèixer. "La prova fefaent que existeix un divorci entre els partits catalans i la societat civil catalana, la tenen vostès avui, aquí, ara mateix -va dir Bargalló davant les càmeres de TV3 al Parlament Europeu-. Cap eurodiputat dels Països Catalans no ha vingut a rebre'ns. Cap!" Tot plegat va ser una lluita titànica contra el calendari i contra problemes que adquirien una gran dimensió en la mesura que els efectius humans i els recursos econòmics, menys de deu mil euros, eren molt limitats.

Els herois de Brussel·les, consegüentment, és un llibre que recull aquesta fita, i ho fa, a més, de manera amena, plena d'intriga i transmetent al lector l'esforç que va suposar la realització de tan formidable i reeixida aventura. Cal tenir en compte que encara que el títol del llibre al·ludeix als deu mil catalans que van anar a Brussel·les, els autèntics herois de la fita, els qui veritablement mereixen aquest qualificatiu, va ser aquell grapat de bojos meravellosos que, passant per damunt de la basarda, de la passivitat i de la resignació que ens tenalla, van tirar pel dret i van escriure aquesta pàgina plena de valor simbòlic de la nostra història. Per a molts potser només és un gra de sorra, però un gra de sorra és una partícula de roca. I en el cas de Catalunya, aquesta roca es diu voluntat de ser.

Lletres , núm. 51, desembre 2011/gener 2012