"Estimar és obeir" és la frase que un individu va etzibar a la seva esposa Eva al cap d'un mes d'estar casats. L'Eva estimava el seu marit i va entendre que la millor manera de demostrar-li-ho era obeir-lo. Ell ordenava i ella obeïa. Ella ni tan sols s'adonava que l'home amb qui convivia no tenia res a veure amb la imatge que se n'havia fet quan es van conèixer. Llavors "era dolç, encantador, meravellós. Li agradava viatjar i era una persona molt inquieta, molt afí a tot el que m'agrada de la vida. Era el llop amb pell de xai".

Però la pell va caure molt aviat, el llop va començar a actuar i l'Eva va acabar fins i tot caminant de puntetes quan passava pel seu costat per no molestar-lo. "La primera fase és la de la ceguesa", diu l'Eva, "i la segona la de la culpabilitat. Per a mi la fase de la culpabilitat va ser la que més em va debilitar, la més dura. Pensava que tot era culpa meva". Aquestes reflexions, fetes quan l'Eva tenia trenta-vuit anys, són el fruit d'una teràpia conductista que li va permetre sortir del pou, però hi ha moltes dones que pateixen en silenci drames de la mateixa naturalesa i que no tenen tanta sort. El testimoni l'he extret del llibre Tracta'm bé (Edicions 62, 2004), d'Esmeralda Berbel, perquè il·lustra diàfanament el grau de manipulació psicològica a què pot arribar l'ésser humà per compensar el seu complex d'insignificança.

La violència psicològica és una forma d'agressió menys visible que la violència física, però les seves ferides són molt més profundes. De fet, la violència psicològica té molts punts en comú amb la violència perversa, ja que és altament sibil·lina i també té efectes inesborrables. En el seu llibre Dones maltractades. Els mecanismes de la violència en la parella (Paidós, 2006), la psiquiatra Marie-France Hirigoyen, parla de la denigració i diu: "Es tracta, sobretot, d'atacar l'autoestima de la persona, demostrar-li que no val res, que no té cap valor. La violència s'expressa en forma d'actituds de menyspreu i de paraules feridores, de frases despectives, d'observacions desagradables. Pot consistir a denigrar el que fa, el que és".

Hirigoyen se centra en el petit univers de la parella, però la violència psicològica es troba en tots els àmbits de la nostra societat i abasta el món laboral i les relacions familiars i d'amistat. I, a més, és transversal. Vull dir que l'exerceixen indistintament éssers cultes i illetrats, rics i pobres, forçuts i desnerits, poderosos i subordinats, autòctons i forans... I és que l'ànima humana té una cara fosca, sovint tenebrosa, que necessita reafirmar-se per mitjà de la dominació, i les personalitats narcisistes, obsessives, antisocials o paranoiques en són les més proclius. La novel·la negra i el cinema negre, concretament, es nodreixen de totes elles, i algunes obres de Chandler, Hammett, Cain, Huston, Lang o Welles són molt il·lustratives en aquest sentit. Abans que totes elles, però, l'expressionisme alemany, a través dels crims sexuals d'El gabinet del doctor Caligari, ja ens havia mostrat el caràcter dual de la naturalesa humana així com l'ascendent que el mal té sobre ella.

La frase inicial d'aquest article, "estimar és obeir", pronunciada pel marit de l'Eva, ens diu fins a quins extrems de manipulació és capaç d'arribar el narcisista per justificar la seva ràbia i culpabilitzar l'altre quan aquest no satisfà els seus desitjos. El narcís, òbviament, és covard, immadur i egocèntric, però prou cínic per intentar manipular un tercer a fi d'obtenir-ne alguna cosa. Per això, primer, escull la víctima i, si aquesta es mostra accessible, teixeix una teranyina entorn seu per tal que, sense adonar-se'n, se sotmeti a la seva voluntat. "Si m'estimes, els meus desitjos han de ser ordres per a tu", seria l'expressió verbal d'aquest artifici. Consegüentment, quan la víctima no s'hi avé, el narcís sempre té un motiu per blasmar-la, culpabilitzar-la i assetjar-la: culpable de no estimar, culpable de no fer el que té l'obligació de fer. Hirigoyen descriu així el narcís: "L'èxit dels altres enforteix la seva pròpia sensació de fracàs; consegüentment, no estan satisfets ni dels altres ni de si mateixos. Es queixen permanentment, mai res no està bé. Imposen als qui els envolten la seva visió negativa del món i la seva insatisfacció crònica. El seu món es divideix entre bons i dolents. Com que senten impotència, temen l'omnipotència que imaginen en els altres; els atribueixen males intencions que només són una projecció de la seva pròpia malvolença. La seva desconfiança adopta formes delirants. Els perversos es poden apassionar per una persona, una activitat o una idea, però d'una manera molt superficial, ja que desconeixen els veritables sentiments. [...] Les decepcions susciten en ells ira o ressentiment. Això explica el furor destructiu i el desig de venjança que s'apodera d'ells durant les separacions. [...] La perillositat d'aquests individus depredadors rau, en primer lloc, en la seva habilitat per destruir la capacitat de pensar de l'altre. Per afirmar-se, han de desplegar la seva destructivitat i gaudir amb el patiment de l'altre".

Com veiem, l'afany humà de dominació té cares molt diverses però sempre respon a una necessitat d'afirmació de l'individu. En realitat, la història de la humanitat és en si mateixa una lluita permanent per la dominació d'unes persones, d'unes idees, d'unes classes socials o d'unes nacions sobre les altres. Ens espanta tant la nostra vulnerabilitat que només ens sentim segurs quan sabem captiva la voluntat aliena.

Lletres , núm. 52, febrer/març 2012