Hi ha una botiga al carrer Major de Sant Cugat amb productes molt bons per a la salut i regida per persones molt amables, que ja fa anys que té un petit rètol a la porta amb aquestes paraules: "En aquest establiment es pot parlar en català". És un rètol que sempre m'ha cridat l'atenció i que mai no m'ha agradat. I no pas perquè hi estigui en contra, sinó precisament perquè hi estic a favor. Com a català em sembla humiliant, ja que es presta a diverses interpretacions i totes negatives. Entenc l'esperit i el tel d'ironia del text i comparteixo el neguit que traspua, és clar que sí. Ens ve a dir que aviat farà quaranta anys que Franco va morir i que, tanmateix, el català continua essent una llengua condemnada a resistir. I ja sabem que quan algú es veu obligat a resistir és que hi ha un tercer que el vol fer desaparèixer. Fins aquí, per tant, completament d'acord. Fa segles que Espanya intenta anorrear el català i ara ha posat la directa. Però, a quin grau de submissió hem arribat que hem de penjar rètols als comerços dient que "allà sí" que podem parlar la llengua pròpia de Catalunya? Quina lectura n'ha de fer, en veure'ls, un nouvingut? Jo, si ho fos, pensaria que el català és una llengua d'àmbit restringit, que parlen quatre gats, vellets la majoria, i amb una presència social merament simbòlica. I pensaria també que quan el rètol em diu que "puc" parlar en català (em dóna permís), és perquè fora d'allà no sols no em serà possible parlar-lo, sinó que no estarà ben vist que ho faci. Per això, cada vegada que ho llegeixo, em vénen al cap aquells rètols que antigament hi havia a la porta d'algun comerç i que deien: "Aquí parlem anglès". Ara ja no calen, perquè l'anglès ha deixat de ser una llengua exòtica. Ara diuen "Es pot parlar en català", perquè la llengua exòtica és el català.