Malgrat que en alguns moments l'espectador té la sensació de tenir vist tot el que se li explica, s'ha de reconèixer que el pols narratiu, l'ambientació i la direcció d'intèrprets són francament elevats i que constitueixen una sorpresa tan agradable com ara fa mig any ho va ser No habrá paz para los malvados, d'Enrique Urbizu. En el cas de Grupo 7, som davant d'un film del mateix gènere emmarcat en la Sevilla dels anys immediatament anteriors a l'Expo del 1992, una Sevilla amb dues cares, la de la ciutat que es maquilla mitjançant la construcció de luxosos escenaris per tal de transmetre una imatge esbiaixada de si mateixa i la ciutat que amaga la misèria dels seus barris marginals, on la droga, el joc, el diner negre i la corrupció són matèria comuna. S'agraeix també el coratge per abordar, ni que sigui lleugerament, alguns racons foscos de la policia espanyola i la fina línia que separa la justícia de les maneres que alguns agents de la llei tenen d'impartir-la. Una proposta interessant.