Quina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web Actuable, de recollir signatures per tal d'expulsar Catalunya de l'Estat espanyol, en considerar-la, literalment, "un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d'esforços de l'agenda política". I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa 'Actuable' hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l'escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d'un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure's un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l'oprimit qui vol alliberar-se de l'opressor i no pas l'opressor de l'oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se'n com l'aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l'àrbitre no es decideix a mostrar-li'n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l'expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d'agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l'extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n'és el causant o fins i tot en l'atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure's amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s'enamori d'un altre i se'n vagi. És a dir, que, temorenc d'agafar el bou per les banyes i d'abordar el conflicte, s'estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d'aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: "A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo". La supèrbia espanyola és capaç d'això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l'adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l'autoengany.

El Singular Digital , 24/4/2012