La màxima que diu que "l'autonomia que ens cal és la de Portugal" és una de les millors frases que ha encunyat mai la saviesa popular catalana amb relació al seu paper en el món com a col·lectivitat nacional. És una frase rodona, magistral diria jo, i no només perquè, com diu Pompeu Fabra, l'autònom és algú "que es governa per les lleis pròpies, que té el dret o la facultat de governar-se a si mateix", sinó perquè té una càrrega irònica que la fa imbatible i perquè expressa en molt poques paraules la teranyina letal que suposa per al poble català la seva subordinació a Espanya. Per aquest motiu és un encert que Patrícia Gabancho l'hagi manllevada del carrer a l'hora de donar nom al seu darrer llibre (La Mansarda, 2012), ja que sintetitza justament l'única conclusió a què pot arribar tot català que no pateixi una dependència emocional d'Espanya després de llegir-se'n totes les pàgines.

El llibre, com és lògic, comença parlant-nos del context històric que va dur Portugal a la independència i del perjudici que va suposar per a Catalunya el fet que Castella, davant la impossibilitat de diversificar les seves forces a fi de subjugar la Península sencera, optés per concentrar-se en la nació catalana. Les conseqüències que això va tenir, començant pel Tractat dels Pirineus, amb l'esquarterament del nostre país per la banda nord, les sabem prou bé. Però ara hem arribat al caire de l'abisme, i quan algú es troba en un punt com aquest només pot fer dues coses: o lluitar per la seva vida o llançar-se al buit. Ni més ni menys que allò que el president Pujol, després de l'evolució que ha experimentat el seu pensament polític, en diu "independents o residuals". Curiosament, el 27 d'octubre de 2011, tres segles i mig després d'aquells fets, el socialista Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució espanyola, va remarcar públicament que la nació catalana és terra conquerida per Castella i que ha calgut bombardejar-la tot sovint per fer-li saber qui mana. Ara, però, segons ell, ja no caldrà. Potser ho diu perquè ens veu amansits. Però, si és així, comet un error de percepció, perquè encara que la nostra classe política transmeti aquesta imatge, és obvi que la societat, farta de greuges, va molt per davant i aviat es farà sentir.

El llibre de Gabancho és ple d'exemples il·lustratius del poder despòtic espanyol i de la seva dèria d'anorrear la nació catalana. Aquest n'és un:

"Catalunya va apostar per la modernització d'Espanya, fins i tot posant-hi els quartos, però Espanya no va apostar mai per la modernització de Catalunya, perquè aquest és un afer que no ha sentit mai com a propi. El desenvolupament d'Espanya no passa per Catalunya: passa per Madrid".

I aquest n'és un altre:

"Ni tan sols amb la necessitat d'infraestructures que tenia Barcelona per acollir un esdeveniment universal [els Jocs Olímpics] es va posar per davant de les inversions rutinàries que rep Madrid. Pensem que el 1992 es van fer les rondes, que es va obrir la ciutat al mar, que és molta obra pública; que es va construir la Vila Olímpica, que es van regenerar els barris, que va començar la reforma urbanística de Ciutat Vella, que es va ampliar l'aeroport... Malgrat tot això, Madrid no va tenir menys inversió."

Espanya és així i no té la més mínima intenció de canviar. I Catalunya, que en el fons sempre ho ha sabut, comença a despertar-se i a fer moviments davant d'una classe política que s'ho mira desconcertada. Per això, mentre l'immobilisme es disfressa de solidaritat, de progressisme o de federalisme per perpetuar l'autonomisme, els catalans, cada dia més adults, ironitzen i diuen obertament que l'única autonomia real és la de Portugal.

Lletres , núm. 53, abril/maig 2012