Aquesta pel·lícula francesa és una autèntica delícia. Ens diu que nosaltres som els únics jutges de nosaltres mateixos i que la línia que separa allò que està bé d’allò que està malament no la marca cap identitat superior, sinó la interpretació que en fem arribat el cas. William i Madeleine (Daniel Auteuil i Sabine Azema) són un matrimoni feliç que ha arribat a la cinquantena i que comença a prendre consciència de l’extraordinària velocitat amb què se succeeixen les estacions. No és casual, en aquest sentit, que William sigui un meteoròleg prejubilat. Al capdavall, la previsió forma part de la nostra vida; necessitem saber com és el lloc que visitarem, la gent que veurem, el temps que tindrem, la vellesa que ens espera... Hem fet de la seguretat una necessitat i quan aquesta ens falla, quan l’atzar introdueix un element imprevist en la nostra ordenada quotidianitat, ens sentim trasbalsats i perduts com nadons. Serà justament gràcies a un fet inesperat, un incendi a la casa d’uns veïns (Amira Casar i Sergi López), que William i Madeleine descobriran fins a quin punt pot ser gratificant el sexe extraconjugal com a element enriquidor de la parella. No és, per tant, un film sobre l’intercanvi de parelles, sinó sobre els plaers que proporciona la vida quan som capaços de viure’ls sense els rígids esquemes de l’adulteri, la gelosia, el retret i la culpabilitat. El reconeixement de la llibertat sexual de la persona amb qui compartim la vida, paradoxalment, també requereix seguretat, però és una altra mena de seguretat. És la seguretat en nosaltres mateixos.