Formidable, l'acollida que ha tingut la iniciativa "No vull pagar", impulsada per Josep Casadellà, un veí d'Anglès (la Selva), i promoguda tot seguit per Solidaritat Catalana, per dir prou al robatori de què som víctimes els catalans amb peatges que suposen un abús de poder i un greuge comparatiu inadmissible amb relació a les autopistes espanyoles. Es tracta d'una d'aquelles desacostumades conjuncions socials en què els catalans, aparcant puntualment les nostres diferències, expressem amb accions executives el sentiment general del país. N'hi ha prou que recordem la creació ramadera catalana de la marca Llet Nostra contra l'atac de Leche Pascual, l'any 2003, o la de la Fundació puntCAT per dotar Catalunya d'un domini propi a Internet, el 2004, per exemple. Si ho fem, veurem que són victòries que demostren la força que arribem a tenir quan ens unim en la defensa dels nostres drets.

Catalunya és una nació sotmesa a un robatori espanyol diari, permanent i sistemàtic que està provocant la decadència de les seves infraestructures, la degradació dels seus serveis socials i l'empobriment de la seva gent fins a límits humiliants i inadmissibles. I, davant d'això, la societat civil ha agafat el bou per les banyes i ha decidit que ja n'hi ha prou de ser robada i pagar el manteniment del lladre; entre altres coses perquè, com deia recentment The Wall Street Journal, "cada any, des del 1986, una mitjana del 9% del PIB català se'n va de Catalunya per ser redistribuïda o perquè se'l gasti Madrid. [...] En cap altre lloc d'Europa o d'Amèrica del Nord hi ha unes transferències d'aquesta magnitud".

Doncs bé, aquest robatori -saqueig, n'hem de dir- es fa sota la direcció dels dos caps principals de la banda: el Partit Socialista i el Partit Popular. Dos partits nacionalistes espanyols amb delegacions a Catalunya comandades per Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho, respectivament, que estan en contra d'un concert econòmic per al nostre país -a favor del concert basc sí, però del català no- i que, amb manifesta vocació de virreis, fan mans i mànigues en contra dels interessos catalans.

En aquest sentit, el passat 12 d'abril vaig fer un article sobre la necessitat de tenir sindicats nacionals veritablement catalans i d'alliberar-nos de sindicats nacionalistes espanyols, com UGT i Comissions Obreres, amb seu central a Madrid, i, ves per on, només tres setmanes després, Comissions Obreres i UGT, amb el pretext de preservar llocs de treball -el mateix pretext que fan servir per impedir que el 50% de les pel·lícules es puguin veure doblades al català-, ha criticat ferotgement la campanya #NoVullPagar i fins i tot han arribat a l'extrem d'exigir "que es requereixi la presència de seguretat pública als llocs i dies on es convoquin protestes generals". És a dir, que aquells mateixos sindicats que organitzen manifestacions, que acaben amb batalles campals i amb agressions i robatoris a establiments particulars, a més de comptar amb piquets que es dediquen a coaccionar les persones i a violar-ne la llibertat, són els mateixos que demanen mà dura policial contra els catalans que es neguen a ser robats sota una cínica cobertura legal anomenada peatge. I la Generalitat dóna suport a CCOO i a UGT i amenaça amb sancions tots aquells catalans amb dignitat que es neguen a agenollar-se cada cop que passen per davant d'una de les cabines-robatori de les autopistes, la qual cosa significa que el govern de Catalunya -com UGT i CCOO- es declara oficialment a favor de l'espoliació del poble català. El poble en pren nota.

La part bona de tot plegat és que, amb la materialització de la campanya antipeatges, els catalans han assolit una doble victòria, ja que no sols han descobert la immensa força que tenen quan es mantenen inflexibles en la defensa dels seus drets, sinó també la vulnerabilitat de les cadenes que teòricament els empresonen.

e-notícies , 3/5/2012