Em va encantar, l'article del 5 d’abril, de Josep Maria Vallès, al Diari de Sant Cugat. Em va encantar per les reflexions que conté sobre la comunicació digital i també perquè, sense negar el gegantí univers d’avantatges que ens aporta el progrés tecnològic, es demanava si no estem perdent alguna cosa pel camí. Deia Vallès:

"Ens comuniquem molt, però parlem poc, cada vegada menys. [...] No vull ni saber com els meus néts (si mai en tinc) es comunicaran; probablement només utilitzaran la boca per ingerir aliments i líquids o expirar oxigen, perquè enraonar..., crec que no ho faran."

Doncs sí, és preocupant, això. De fet, avui dia gairebé ja no som capaços de quedar amb algú sense una confirmació electrònica, ja no sabem veure una pel·lícula o una obra teatral o escoltar un concert sense consultar de tant en tant la nostra joguina de butxaca, ja no sabem sortir al carrer sense uns auriculars que ens aïllin de l'entorn. I encara ens aïllarem més el dia que inventem unes ulleres que ens permetin anar pel carrer mirant una producció visual sense deixar de saber on posem els peus. Tindran força èxit, perquè serà una magnífica coartada per no haver de saludar ningú ni perdre el temps amb una encaixada de mans. Les mans, ja se sap, transmeten bacteris i empioquen. Tanmateix, si tan ferida de mort està la paraula impresa i tan òbvia és la seva substitució per la paraula digital, com és que continuem concedint molt més valor a la primera que a la segona? Potser perquè la primera és sinònim de compromís i la segona de banalitat? Què passarà quan, en nom del progrés, s'imposi la simplificació de la comunicació i els humans ens comuniquem com robots? La tecnologia és una meravellosa creació humana, i tant que sí. Per això hem d'evitar la paradoxa. La paradoxa que sigui tristament deshumanitzadora.

Diari de Sant Cugat , 4/5/2012