Déu n'hi do l'expectació que ha generat la teva renúncia a continuar entrenant el Barça, Pep. Ho has pogut veure en el ressò internacional que ha tingut la decisió que has pres i en el debat posterior que les emissores de ràdio i televisió han obert sobre el tema per analitzar-ne els aspectes positius i negatius i satisfer la necessitat de la gent de conèixer les teves raons. Unes raons que tu mateix has sintetitzat en aquestes paraules: "M'he buidat i necessito omplir-me". Dubto que el desgast psicològic que has patit en aquests darrers quatre anys t'hagi vingut de nou. En absolut. Ets català i t'has format a la Masia, i, per tant, saps molt bé què significa ser l'entrenador del Barça i la càrrega simbòlica que té aquest nom. Tanmateix, per bé que el club sempre sigui el mateix, les circumstàncies varien i les que tu t'has trobat han estat especialment incòmodes, per no dir una altra cosa, en veure't obligat a abordar temes extraesportius que consumeixen molt de temps i energia i que afecten inevitablement l'estat anímic i el treball de totes les persones que integren l'equip. Segurament no ho confessaràs mai, però em sembla que t'hauria agradat veure aquesta tasca una mica més repartida i que hi hagués hagut una veu encarregada de donar resposta a les mentides i a les injúries procedents de Madrid en lloc de trobar-te sol a l'hora d'afrontar-les.

Tanmateix, essent com ets, no hi ha dubte que el buit que ara experimentes no té relació només amb això. Tant de bo fos així, oi? El buit el continuaràs sentint cíclicament en diferents moments de la teva vida perquè no té a veure amb l'entorn, sinó amb tu mateix. Vull dir que no és allò que el món t'exigeix el que et xucla l'energia, sinó la teva pròpia naturalesa. I la teva naturalesa és autoexigent, compromesa, apassionada, afectuosa i noble, i, per tant, ets incapaç de tenir una actitud indolent davant la vida. T'agrada observar-la des de la finestra, sí, però només una estona, perquè mentre ho fas els ulls no et paren quiets i cerquen amb delit un motiu que et faci baixar al carrer i implicar-t'hi.

Segur que més d'un cop has pensat que aquesta manera de ser no pot ser bona per a la salut, que tanta dedicació i tant sentit de la responsabilitat fan que et perdis moltes coses valuoses que estan al teu voltant i que no són pas incompatibles amb allò que t'absorbeix. Segur que sí. Però és inútil. Ets així, un malalt del compromís i de la responsabilitat, i sempre ho seràs. I això, encara que molta gent no ho entengui, et fa feliç. Ets feliç amb els reptes, t'il·lusionen com un infant, i el temps se t'esmuny sense adonar-te'n fins al punt que, tot sovint, no entens que els altres no visquin allò amb la mateixa intensitat que tu. Però a la vida passa com en el futbol, que hi ha jugadors que es dosifiquen i d'altres que ho donen tot fins que es buiden. I això és el que et passa a tu, que no saps posar-hi el cervell sense posar-hi el cor, i acabes exhaust. En el fons, si t'ho mires bé, tu també et dosifiques. De manera diferent, però ho fas. Ho pots veure en la pausa que ara necessites per omplir-te de nou. Però no té cap importància, és una manera de ser com una altra.

Hi ha qui diu que aquests quatre anys t'han envellit. No ho sé. Potser sí, o potser exageren. La televisió passa contínuament imatges teves de la primera temporada, les comparen amb la darrera i et veuen diferent. Aquestes persones deuen pensar que elles estan exactament igual i que el temps només ha passat per a tu. En tot cas, el que compta al final del viatge no són les arrugues que has sumat o els cabells que has perdut sinó les coses que has après, el dolor que has suportat, les emocions que has sentit, la gent que has estimat i la felicitat que has donat. I tu has fet feliç a molta gent, Pep. A mi segur. I no pas pels gols que hem cridat o per les copes que hem guanyat, ens has fet feliços per la manera com l'equip ha assolit l'excel·lència, pel talent i la plasticitat del seu joc, per la seva humilitat en la victòria i per la saviesa d'enriquir-se amb la derrota, pel respecte sincer i per l'elogi de les virtuts de l'adversari, pels valors humans que la teva tasca i els teus jugadors han transmès als infants i per la serena dignitat amb què has defensat el teu poble i la seva llengua. És per totes aquestes coses, no pas pel nombre de copes obtingudes, que el món diu avui que el Barça és el millor equip de la història. I tots nosaltres, gràcies a tu, hem tingut el privilegi de ser-ne contemporanis. Per tot això i per la certesa absoluta que un dia tornaràs, moltes gràcies, Pep.

El Singular Digital , 8/5/2012