Cada dia que passa és més evident que si Solidaritat Catalana no fos al Parlament, aquesta legislatura seria profundament desoladora. Mentre el país es desespera davant la pusil·lanimitat i la submissió de la seva classe política, una classe política que, com ja s'ha vist, en lloc d'enfrontar-se a Espanya, no té cap més estratègia que escanyar els catalans amb impostos i retallar els serveis bàsics del país fins abocar-lo al desastre -ens estem acostant vertiginosament al milió d'aturats-, Solidaritat, amb només tres diputats i havent de patir el silenciament o el descrèdit per part de tots els grans mitjans de comunicació, està sacsejant la societat per mantenir-la desperta just en els punts on els qui viuen de la dependència de Catalunya la volen ben adormida. I l'èxit de l'operació contra els peatges n'és una prova. També va ser Solidaritat qui va encunyar la frase "Espanya ens roba" i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va intentar prohibir-la per dues raons: una, perquè va jutjar insolent que l'esclau gosi blasmar l'amo, i dues, perquè si la gent es revolta contra la classe política perillaran les seves dietes i el seu Teletac.

Ens volen estúpids i narcotitzats per tal que els negocis personals d'una elit catalana, és a dir, les famílies que tradicionalment han remenat les cireres, estiguin per damunt del país i de la seva gent. No és que ignorin que l'empobriment de Catalunya és vertiginós i que les seves infraestructures són cada cop més obsoletes, però aquestes famílies dirigents ja tenen els diners fets i els seus membres mai no es veuran afectats per l'atur. L'atur laboral, és clar, perquè l'atur ideològic sí que els afecta. En aquesta qüestió fa quaranta anys que estan aturats i, per tant, com a immobilistes que són, porten l'atur a la màxima expressió. Ja eren rics en època de Franco i van contemporitzar-hi indiferents, i ara, sense deixar de fer els seus tripijocs amb l'Espanya del PSOE i del PP, ens donen lliçons de democràcia i ens demanen seny. El mateix seny que l'amo exigeix a l'esclau insubmís. I el més lamentable de tot plegat, allò que no es diu perquè és tabú, és que moltes d'aquestes acabalades famílies no tenien ni tenen res a veure amb la dreta tradicional, sinó que s'autodefineixen d'esquerres i formen part d'aquella esquerra pija i jacobina que ara fa uns cinquanta anys cantava les seves pròpies excel·lències asseguda als sofàs de la discoteca Bocaccio.

En la dècada dels seixanta del segle XX feien pel·lícules onanistes, es filmaven entre ells i es deien els uns als altres com n'eren de guapíssims; en la dels setanta cridaven "llibertat d'expressió!" durant els recitals de Raimon i redactaven una Constitució que encadenava Catalunya a Espanya i n'institucionalitzava l'espoliació; en la primera dècada del segle XXI boicotejaven les consultes per la independència i intentaven impedir la llibertat d'expressió; i el 22 d'abril de 2010 homenatjaven amb tots els honors un exdirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i del seu règim assassí. Sembla increïble, però és veritat: autoanomenats antifranquistes homenatjant un dirigent franquista al Palau de la Generalitat. Un dirigent que el 1975 definia aquell règim de terror, de tortures, de judicis sumaríssims i d'execucions com "anys de pau", i deia que "representarà, sens dubte, un dels més brillants períodes de la història d'Espanya". Com hi ha món!

Algú s'imagina l'esquerra alemanya homenatjant un dirigent nazi a la seu del govern alemany? Doncs l'autoanomenada esquerra catalana (PSOE-Esquerra-ICV) sí. I si aquesta és l'esquerra catalana, què no faran els fills ideològics de Felip V sota el nom de Partit Popular i Ciudadanos? No és estrany que Catalunya es trobi en estat de prostració. Ells, com dèiem, continuen aferrats a les seves dietes i al seu teletac mentre la resta de catalans observem astorats com ens desmantellen el país. Això explica la raó per la qual els resulta tan còmoda la presència de Ciudadanos al Parlament i tan incòmoda la de Solidaritat Catalana. Potser fa l'efecte de ser una incongruència, però no ho és. El nacionalisme espanyol de Ciudadanos fa que els immobilistes semblin abrandats catalanistes, mentre que la dignitat nacional de Solidaritat Catalana els despulla i els posa en evidència.

e-notícies , 7/5/2012