Era dissabte i en entrar al restaurant L'Art vaig fer el que feia sempre: mirar la taula número 3 de l'entresolat per veure-hi la senyora Montserrat Baylina, de 84 anys, que hi dinava d'ençà que les cames ja no l'aguantaven gaire i no podia fer-se el menjar. Aquesta vegada li duia unes fotocòpies d'un article meu publicat recentment al Diari de Sant Cugat en què, a més d'agrair a l'Ajuntament que hagués escoltat la petició d'instal·lar bancs de fusta per a la gent gran a la rambla del Celler, i que ella tant necessitava, també descrivia l'alegria que va tenir en descobrir-los. Però la seva taula era buida, i abans que pugés l'escala, el senyor Paco, el propietari, em va aturar i em va dir: "La Montserrat és morta. Ahir la vam enterrar". "Com?!", vaig fer. "Ha patit una peritonitis i no se n'ha sortit", em va aclarir. Jo estava consternat. I encara més amb les fotocòpies a la mà, perquè ella no sabia res d'aquell text. Mesos enrere, el 16 de setembre de 2011, arran d'un article que li havia dedicat, em vaig assabentar que ja no comprava el diari perquè tenia la vista molt cansada, de manera que aquest segon text havia de ser una sorpresa. Per altra banda, tampoc no li havia dit que la seva persona apareix una miqueta en la novel·la que estic escrivint i que té Sant Cugat com a escenari. Era una altra sorpresa. Una sorpresa que em guardava per quan la novel·la es publiqués, cosa que encara trigarà, i que, malauradament, ja no podrà ser. Ara és morta i la trobo a faltar. Tanmateix, encara que ja mai més no podré conversar amb ella dos cops a la setmana, com d'habitud, la seva humanitat sempre subsistirà en el meu record i cada cop que entri a L'Art miraré instintivament la taula número 3 sabent que hi trobaré asseguda i somrient l'encantadora Montserrat. L'estimada senyora Montserrat.