La recent detenció a Sant Cugat d'una banda de lladres de bicicletes de gamma alta, m'ha fet pensar en el canvi que ha experimentat la societat a través dels anys. Avui dia la bicicleta és un vehicle adquirit, majoritàriament, per persones amb consciència mediambiental o amb voluntat esportiva. Tanmateix havia estat un vehicle molt humil, una eina vital de treball de les classes baixes que Vittorio de Sica va retratar meravellosament a Lladre de bicicletes, l'any 1948. Us recomano la visió d'aquest film deliciós que gira entorn d'un obrer que rep una oferta de feina de l'Ajuntament per enganxar cartells, però que per fer-la necessita una bicicleta, just la bicicleta que va empenyorar per poder menjar. Aleshores, per tal de recuperar-la, empenyora la seva roba de llit. Però la feina li dura poc, perquè mentre està distret enganxant un cartell, uns lladres li roben la bicicleta i, totalment desesperat, es veu obligat a trobar-la en companyia del seu fill. I aquí és quan nosaltres recorrem amb ells els barris enfonsats de Roma i en coneixem la misèria de la postguerra i la lluita per la supervivència que, indirectament, esdevé còmplice dels lladres. Ningú no en vol saber res. El film, que és una joia del Neorealisme italià, no té un final feliç, però en la seva estrena a l'Estat espanyol la censura franquista va obligar a afegir-hi un rètol que deia que l'obrer recuperava la bicicleta i la feina, i, a més, a fi de relativitzar l'existència de lladres, el títol original, en plural, es va convertir en Lladre de bicicletes. En tot cas, us parlo d'un film encantador sobre la soledat angoixant d'un home envoltat de supervivents com ell i amb una imatge final colpidora: la d'aquest home i el seu nen barrejant-se, abatuts però units, entre la gent amb problemes no gaire diferents del seu.