La celebració del Dia d'Europa a Sant Cugat, amb la consegüent recepció al claustre del Monestir dedicada als santcugatencs nascuts en altres països del continent, ens hauria de fer pensar en un seguit de qüestions que, emmascarades darrere dels discursos de bones intencions de Brussel·les, continuen sense estar resoltes. I la més important de totes és que Catalunya, dintre de la Unió Europea, és una nació lingüísticament discriminada. Les encertades paraules de l'alcaldessa, Mercè Conesa, en el decurs de l'acte, encoratjant els nouvinguts a aprendre català, ja ens indiquen que la situació en què ens trobem no té res a veure amb la dels vint-i-set estats de la Unió. Com diu la senyora Conesa, "atès que la presència del català a la Unió Europea encara no està reconeguda, els faig aquesta reflexió perquè ells també es mostrin sensibles a la demanda".

Doncs sí, cal fer la demanda. Tanmateix, tan important és la demanda en si mateixa com la raó que ens obliga a fer-la. I la raó és que el català pateix una gravíssima marginació provocada pels dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que li neguen a l'Estat el reconeixement oficial que suposaria, per extensió, el reconeixement europeu. Això significa que ara com ara, a la Unió Europea, els catalans som tractats com a súbdits, no pas com a socis. Som súbdits d'unes institucions que ens volen com a contribuents però que rebutgen la nostra llengua, i això, a més de profundament ofensiu, és inadmissible.

Una llengua és l'ànima d'un poble, és la seva identitat cultural, i, per tant, quan algú menysprea una llengua menysprea també el poble que la té com a pròpia. Cal, consegüentment, denunciar a Brussel·les i a Estrasburg l'atac ferotge que Espanya està portant a terme contra la llengua catalana, en un intent de fer realitat el genocidi lingüístic que Franco no va assolir. Això és obvi. Però també cal fer saber al Parlament Europeu que la celebració del Dia d'Europa no té cap sentit si aquesta Europa vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans, en el sentit que discrimina els seus membres per raons de naixement. Ara mateix, un danès, un maltès o un finlandès, per exemple, tenen més drets que un català pel sol fet d'haver nascut on han nascut. Un català, en canvi, precisament per ser català, es veu exclòs d'aquesta societat que, paradoxalment, s'autoanomena "Unió". És molt lamentable, això, perquè no hi haurà una autèntica Unió Europea mentre els fonaments sobre els quals la construïm no siguin els del respecte i la igualtat. És a dir, quan no hi hagi europeus de primera i europeus de segona.

Cugat.cat , 1/6/2012