Les agressions verbals i les pallisses que van patir alguns espectadors catalans per part de la policia espanyola durant el partit entre el Barça i l'Athletic de Bilbao a l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, el passat 25 de maig, més enllà de la seva gravetat, que és extrema, són una prova de l'exacerbació a què pot arribar la catalanofòbia quan gaudeix d'impunitat. Recordem que l'únic fonament dels cops era ser portador d'una estelada i que els crits que els acompanyaven eren aquests: "¡Catalán de mierda!", "¡No volverás a mirar la bandera!", "¡Mirad como pegamos a los polacos!", "¡Te voy a romper el brazo y no podrás volver a levantar la bandera nunca más!", "¡Vamos, levanta la bandera ahora, catalán de mierda!" I com que hi ha catalans caragirats que experimenten un plaer morbós cada cop que passen aquestes coses i que de seguida les minimitzen, n'hi haurà prou que canviem el subjecte de les frases esmentades ("¡Negro de mierda!", "¡Judío de mierda!", "¡Moro de mierda!", "¡Mirad como pegamos a los negratas, a los judíos, a los moros de mierda!") per veure fins quin punt l'odi a Catalunya i als catalans és racisme pur.

No cal dir que res d'això no seria possible sense la transversalitat de la catalanofòbia espanyola, una transversalitat que empara i afavoreix l'abús de poder, les agressions, les tortures, les amenaces i els missatges racistes. Per això la policia va actuar com va actuar. De primer, per no cridar gaire l'atenció, se'n duien l'espectador als passadissos amb bones maneres, després l'emmanillaven i tot seguit l'apallissaven. I com que són molt valents no peguen mai sols, ells sempre peguen en grup, peguen amb l'odi rabiós del racista, peguen amb l'obsessió del psicòpata, peguen per veure sang, peguen per rabejar-se en la víctima, peguen per humiliar-la, peguen i peguen i peguen fins que els crits d'aquesta, des del terra, els provoquen una erecció. En el fons només els mou això. Impotents com són, intel·lectualment i de cos, no han conegut mai cap altra manera de sentir-se homes.

Això explica que l'any 2004 l'Audiència Nacional espanyola acusés de terrorisme un nen de catorze anys per demanar a un supermercat que etiquetés els seus productes en català mentre que aquest 2012 deixa impunes les amenaces de mort i els missatges nazis i catalanofòbics d'infinitat d'espanyols que, a través de la xarxa, van demanar a la presidenta de Madrid que posés una bomba per exterminar tots els catalans i bascos que assistissin a la final de la Copa del Rei d'Espanya o que els afusellessin o que els calessin foc o que els tanquessin en una cambra de gas i que els apliquessin la solució final.

Per a Espanya, enviar un correu electrònic a un supermercat amb aquest text és terrorisme: "Els demano que tradueixin la web i que etiquetin els seus productes al català, és una qüestió d'igualtat de drets. Si us plau, respectin la nostra nació". Mentre que enviar-ne aquest altre és llibertat d'expressió: "Soy libre, y como tal voy a poner una bomba en el Calderón cuando se dispute la final. Libertad de obra"; "Una bomba y mueran todos los catalanes, mujeres, ninos, embarazadas, viejos, todos, todos, ni un solo vivo". S'entén, per tant, que la senyora Cristina Cifuentes, delegada del govern espanyol a Madrid -Espanya té delegats espanyols en el seu propi país- hagi exigit al president de Catalunya, Artur Mas, que demani perdó per l'escridassada que el públic de l'estadi va dedicar a Esperanza Aguirre. Per a Cifuentes no té cap importància que Aguirre, nostàlgica empedreïda del franquisme, anés a l'era a empolsegar-se intentant que el partit es jugués a porta tancada. Per les consignes que la manifestació de la Falange va llançar el mateix dia contra Catalunya, en canvi, la senyora delegada, no ha demanat a Aguirre que es disculpi. Ni tampoc no han actuat la Fiscalia ni el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, amb relació a les agressions i a les tortures sofertes per catalans a mans de la policia espanyola.

La part bona de tot plegat, la part més estimulant, és que un Estat com l'espanyol, que necessita la impunitat per perpetuar-se, que necessita reprimir per imposar-se, que necessita agredir, vexar i torturar per intimidar la dissidència, que necessita assassinar llengües perquè tothom parli l'espanyola, que necessita requisar banderes alienes perquè onegi la bandera del totalitarisme i que, entre moltes altres coses, necessita 100.000 watts de potència perquè no es noti la xiulada de tot un estadi al seu himne nacional és un Estat putrefacte i en fermentació que camina inexorablement cap a la seva desintegració.

El Singular Digital , 5/6/2012