És tot un espectacle observar l'afany, la tenacitat i la passió amb què els dirigents del PSOE de Catalunya treballen en la construcció del panteó del partit. Es diria que rivalitzen entre ells per veure qui la diu més grossa, qui és més espanyolista, qui aconsegueix restar el major nombre de vots a la seva formació i desconnectar-la definitivament de la societat catalana. Últimament, han estat Pere Navarro, Montserrat Tura i Laia Bonet els qui han fet mèrits davant la seva direcció a Madrid. El primer, Pere Navarro, coincidint amb el PP, com és habitual en aquestes qüestions, diu que el PSOE de Catalunya està en contra del concert econòmic i d'una hisenda pròpia catalana perquè no seria "legal" i perquè per als socialistes la legalitat és "sagrada". Una cosa que Navarro no diu és que la legalitat que impedeix el concert econòmic, que empara el robatori que patim i que ens situa al caire de l'abisme, és conseqüència de la majoria que el PP i el PSOE configuren a Madrid. És a dir, que són el mateixos Pere Navarro i companyia els qui fan les lleis i els qui ens han dut fins aquí. S'entén, per tant, que qualifiquin de "sagrada" la legalitat que afavoreix l'espoliació del poble català i que li impedeix tenir hisenda pròpia. Una legalitat tan "sagrada" com la "sagrada unitat d'Espanya", oi, senyor Navarro?

Montserrat Tura, per la seva banda, ha tingut un galdós protagonisme parlamentari -fins i tot es va quedar sense arguments i no va saber què dir- en erigir-se en portaveu de la negativa del seu partit a la Proposició de Llei presentada per Solidaritat Catalana per evitar que José Montilla gaudeixi de privilegis aprofitant-se de la seva doble condició d'expresident i de senador. Com ha dit Alfons López Tena, "en un moment en què la ciutadania està patint els efectes de la crisi i del deteriorament dels serveis públics a causa de les retallades, els representants polítics, més que mai, han de donar exemple i no acumular càrrecs ni ingressos públics". Doncs bé, la senyora Tura i el seu partit no hi estan d'acord. Per a ells és molt normal que el president d'un país, en perdre unes eleccions, se'n vagi a fer de senador d'un altre país. Troben normal que Montilla degradi el càrrec de president de Catalunya i que el converteixi, no pas en allò que ha de ser, la culminació d'una carrera política, sinó en un instrument al servei d'una carrera personal finançada per la ciutadania.

Finalment, Laia Bonet, portaveu adjunta socialista, considera que hi ha una cosa molt pitjor que la nefasta situació actual. Molt més! Es tracta d'una cosa terrible, perversa i maligna anomenada "independentisme". Tan terrible, perversa i maligna com el concert econòmic: "La forma del concert no és bona perquè no preveu cap quota de solidaritat", diu Bonet sense adonar-se que, si fos més socialista que nacionalista espanyola, hauria d'estar en contra d'aquest robatori anomenat cínicament "quota de solidaritat" per una simple qüestió de principis. Catalunya no pot donar ni un euro més a Espanya -ni un- per dues raons elementals. En primer lloc, perquè en el món hi ha pobles on la gent mor literalment de fam i seria immoral que, per una ideologia espanyolista com la de la senyora Bonet i el seu partit, Catalunya hagués de ser solidària amb les autovies, els aeroports i els trens irracionals d'Espanya, en comptes de ser-ho amb el Tercer Món. Mentre a Europa vivim cada dia més, a l'Àfrica viuen cada dia menys i la seva esperança de vida passa dels cinquanta-nou anys als quaranta-cinc. I en segon lloc, perquè ha arribat el moment de tancar l'aixeta. Espanya, al llarg dels darrers segles, ha espoliat centenars de milers de milions a Catalunya, uns centenars de milers de milions que superen escandalosament la solidaritat més generosa. Només faltaria que ara, per compensar la davallada d'ingressos del lladre, la víctima l'hagués de mantenir.

El Singular Digital , 12/6/2012