Sembla que queden força lluny els dies en què Lawrence Kasdan va fer Grand Canyon, un retrat de la deshumanització de la societat occidental, farcit de moments lluminosos, a través d'un grup de persones atrapades en la rutina diària. D'aleshores ençà, però, han transcorregut més de vint anys –amb la realització de cinc pel·lícules– sense que Kasdan hagi aconseguit apujar el llistó o mantenir-se al mateix nivell. Aquí, a Per fi sols!, el tema gira entorn d'una família benestant immersa en el tedi més absolut amb dues úniques, però grandíssimes preocupacions: una, la desaparició del seu gos, que ha decidit anar-se'n de casa; i dues, l'adéu de la seva filla, que ha decidit passar la lluna de mel a la Polinèsia. La recerca del gos, és clar, vol ser una metàfora del retrobament dels protagonistes amb ells mateixos, però acaba esdevenint un enfilall de situacions desconnectades i carrinclones que fan que l'espectador es pregunti què hi fa Diane Keaton allà al mig? Gran interpretació del gos.